dimarts, 27 de febrer del 2007

El último Rey de Escocia

Oh!

Extraordinaria puesta en escena de la novela homónima de Giles Foden. Pero en mi opinión, se queda corta. El film sólo dura 1hora. Intensa, eso si, mezcla ficción y realidad histórica en una cinta que merece ser vista dos veces. Thriller fast-time (esa hora se hace cortisima) y con una fotografía fuera de lo común que te zambulle en la pantalla.
Forest Whitaker interpreta genialmente al ex-dictador ugandés, Idi Amín. Aunque aparece menos tiempo que el protagonista, James McAvoy - Nicholas Garrigan-, dicen qu su personaje roba arte al film. Ni mucho menos. Su mimetismo con el dictador es perfecto. Loco de atar. De Idi Amín se han dicho barbaridades, y probablemente sean ciertas (se dice que se comía niños, aparte de otras siniestras y escabrosas leyendas sobre él) como lo son las mutilaciones y masacres que cometió en el transcurso del regimen.


Un médico escocés, Nicholas Garrigan, se propone explorar mundo harto de la vida que lleva en Escocía y decide viajar a Uganda después de consultar, a dedo, con el globo terraqueo. Al poco tiempo de su llegada se convierte en médico personal de Whitaker [Nota: véase también a Whitaker en 'The Shield', -a catalunya Vic Mackey- donde interpreta a un policía de asuntos internos empeñado en acabar con la mafia mackeyriana] y confidente suyo después de un accidente de coche dónde Nicholas cura a Amín. Al principio, ya se sabe, unas risa, que si joder que grande es Uganda, ya, es lo que tiene África, que es muy grande todo. Muy buen rollo. Pero a los dictadores les gusta más matar, torturar y joderlo todo, y la trama va complicandose cuando Nicholas Garrigan va descubriendo las horribles caras de una represión durísima y sangrante, a la par que la relación con Amín se va estrechando más y más.


Y hasta aquí puedo leer. O mejor dicho, ver. ;)

dilluns, 26 de febrer del 2007

Pors

de que no s'em tregui mai aquesta cara de nen.
de que la vida sigui insignificant.
d'arribar als quaranta i sentir-me estancat.
de que la mort arribi abans no t'ho esperes.
de que hi hagi quelcom després.
dels moments de massa felicitat.
de les pel·lícules de por.
dels kinkis.
de quedar-me tarat després de tants porros.
de que un dia, de sobte, no m'agradin.
de sentir-me adult.
del full en blanc.
de que escleti el món atomitzat per un bolet.
del mileurisme.

de res.

dissabte, 24 de febrer del 2007

t i m e O U T !


La matinada és ja avançada a la ciutat que perd el temps. A degoteig, les hores s'escolen pel colador xinès que fa les vegades de dies, i aquests, al seu temps, no fan res per evitar que el seu ràpid i abusiu transcórrer del temps els portin, inexorablement, cap als mesos perduts; aplegats, aquests, fan nosa penjats a la paret, recordant el temps que hem perdut, així, en no fer res i fer un fotimer de coses.

I és així, a les hores li falten minuts i als dies, hores. Quan ens adonem, ja és hora d'anar a dormir o d'anar a treballar, estudiar o jugar al futbolí. Perdem el temps, qui sap on ni com, ni a quina hora, si és que no l'hem perduda ja...

I per contrarrestar, fem un mes que té menys dies.
Estem bojos, o què?

Així no m'extranya que desbaratem el temps!

dimecres, 21 de febrer del 2007

Etzibada

El cotxe blanc es va abalançar a sobre d’ell, sense poder defensar-se. Li va entrar com un brau entra al torero una pitonada a la cuixa, clavant-li la matricula a les cames i llençant-lo a l’aire en caiguda lliure sense paracaigudes, com una bosseta de quetxup d’un fast-food.

Quan ho van sentir, va ser massa tard per ell, va esquitxar arreu... No va sentir dolor, ni fàstic, ni pena.

No va sentir res. Va ser ràpid, immediat, d’un escandalós improvisat que li parà en sec el cor, va quedar en estat de xoc, inevitablement, tot just quan el cotxe blanc s’apropava aquell matí de sol d’estiu, amb melodia de fons, l’aparell mp3 sonava i deia que es passaria tota la nit ballant, i algun idiota va fer picar el clàxon dels dimonis i li va cardar l’últim segon d’aquella cançó, va mirar més enllà i va veure’s reflexat al vidre del cotxe, -merda!- s’etzibà, per no haver recordat pentinar-se.

dimarts, 20 de febrer del 2007

D E P A S S E I G



Van mirar-se als ulls i s'ho van repensar,
això d'anar agafadets de la ma pels carrers.
De fet, ho van trobar insostenible.

Així que van fer parada i fonda a un motelet.
Amb tot els ets i els uts.

Desenfrenadament. Els dos amants
-abans passejants-
van mostrar-s'hi el seu amor.

No van quedar indiferents.

dijous, 15 de febrer del 2007

Que no te falte la sonrisa con el calor y la brisa de la alegría y la tristeza

"que fas aquesta nit noia? No ho saps? Doncs deixa ja la paranoia i escolta'm que aixo em sona molt be amb la guitarra també, una mica tocat de l'ala però això ja saps, si no dius res no fas res no passa res, per això vull recordar-ho amb molta paciència per a gaudir de les coses importants no cal ciència solament es necessita una mica de conciència, i si no pots comprendre avui amb la meva presència, la comprendras, un dia amb la meva ausència...."

radio malanga
s'expressa
per mi

dimarts, 13 de febrer del 2007

P I E D R A


Tal vez me haya quedado seco de ideas.
Que todo ha fluido demasiado rápido.
Que me falten inspiraciones.
Por eso inspiro cada calada de ti.

Pero aún así, nada.
Nada.

Excepto un cuento sobre gente diminuta que se colaba en tu café y te abrían el correo en busca de talones bancarios.


martesTRECE.... "la suerte se crece, sin que yo reze"
quién pasa conmigo debajo de una escalera? xD

diumenge, 11 de febrer del 2007

Sólo Ella

I. Sólo

y sólo me acuerdo de sus labios,
mojaban ardientemente mis comisuras.
No les importaba lo más mínimo.

yo sólo fantaseaba con que me mordieran.
Pertinaz, en su mirada.
veía reflejada en ella mi anhelo.

pero sólo me besaban
y su lengua los seguía, húmeda
mi deseo aguardó, paciente.

II. Ella

ella había veces que me miraba.
fija y pausadamente. sin pestañear.
Y sus ojos me preguntaban.

(b)ella, me instaba a responder.
y yo, absorto en los brazos de su respuesta,
se lo dije sin vacilar, dulcemente.

creía que ella era diferente.
intangible, incandescente, explosiva.
hasta que me mordió.

divendres, 9 de febrer del 2007

Sota el llit



S’amagà sota el llit aquella nit. Les tenebres envaïren la cambra.
El vaig veure de passada, mentre em respallava les dents.
Poruc, vaig deixar el llum encès i per la ràdio algú hi parlava.
Amb un to sibilí, gairebé hipnòtic. La resistència va ser en và.
Un petit impàs a favor dels somnis.

Doncs no vaig fer més que endinsar-me en aquell món fantàstic.
Vaig perdre la clau corrent per camps d
’escuma de colors.
Em vaig adonar, tot jugant amb un follet. Pas, que importava?
Què no era el somni de tot infant, esvaïr-se de la realitat?
La campana sonà, time out!

Deixa’m dormir una estoneta més, au…

dimecres, 7 de febrer del 2007

U N D E R G R O U N D

Vaig baixar per les escales, amb el bitllet validat.
Et vas seure al segón banc metàlic.
Faltavan deu minuts i escac. Et fitava.
I tu feies el mateix. Mirades curtes i intenses.

M'apropava més a tu dissimuladament.
Quan et tenia a una grapejada, va arribar.
Vam entrar l'un darrere de l'altre.
Hi havia molta gent, tu em vas mirar.
Jo et vaig besar.

Una veu va interrompre.
- Dispensi, que té el bitllet, senyor?-
Va dir-me un revisor de grana.
Li vaig donar i me'l va tornar.
Però tu no portaves bitllet. Ai, nena!
Et van fer baixar.
Ens vam mirar des de lluny.
Tu et quedaves i jo seguia.

Qualsevol dia et trobaré en el segón banc
d'aquella estació que mai recordo el nom.
Qualsevol dia.

dilluns, 5 de febrer del 2007

La reialtat

Volia ser el rei del món. Car sols vaig aconseguir ser vasall del feu. Vaig prometre amor etern a la nit, obscura emperatriu, i als dies que van passar els vaig ignorar d'allò més. Potser seria obsur, però menys degradant, segur. Vaig treballar força per arribar on sóc. Em sentia buit, ple de tristor, les llagrimes omplien embassaments i els meus pensaments crearen universos paral·lels on el sol s'amagava per força, doncs etarres ultra-galàctics l'empressonaven en caus al·lègorics on la màgia vibrava per si mateixa.


Era feliç. I d'aquesta manera, en una felicitat ficticia, moriren un darrere l'altre els problemes cognitius, essent aquests spam cerebral a punt de ser brossa espaial. Un dia, quan viatjava cap a
Saturn en la meva nau interplanetària, em vaig quedar sense gas i tancat en l'espai sideral em vaig passar setmanes i mesos, anys i dècades, segles i mil·lenis. En despertar, l'imatge obviada es feu gradiloqüent; el telèfon brunzia d'aquella manera insuportable que sol utilitzar, i quan l'agafà
tremolós responguè l'imatge, amb to sarcàstc. Res més recordo d'aquell moment. Em vaig desmaiar i caiguè al terra de la nau fent rebotar el meu cap contre el terra. Veia la paret plena de coses, i vaig recordar l'impacte d'allò i vaig intentar possar-me dret, però tan sols vaig poder fer-me càrrec del mal de cap i la sang que m'envoltava. Un cop la ferida ja era només un simple cop, una grua espaial de color groc conduïda per un ocell prehistòric i amb halitosi em deixà a la beninzenera més propera. Vaig tornar a casa, amb les butxatques buides i la nau trencada.

De tornada al món real, tot retornà al seu estat fosc i depriment. Seguia fugint del dia, i la blancor que regnava a la meva pell era perillosament adictiva. Defugint de tota lògica, els dies desaperegueren en un fustrat atac extraterrestre , i res més es sapiguè del astre rei -només que els etarres l'havien deixat lliure a prop d'Oiartzun-. Vaig ser feliç. Tan feliç per compartir aquella tristor amb tanta gent, amb tota la humanitat. Les plantes moriren en un previsible acte, i els animals es tornaren folls i després, és clar, també defalliren i finaren. Els humans es menjaren els uns als altres, vaig haver de deixar el treball abans de que dues secretàries em devoressin i vaig refugiar-me en un cau a la muntanya de Collserola amb la nau ben protegida arran meu. Sense donar-me'n compte, vaig començar a volar quan estava posant la batèria i vaig atravessar galàxies i sistemes solars, fins aterrar en un hort d'un extraterrestre amb antenes on nosaltres tenim orelles i nas que cultivava tòmaquets transgènics i sindriíes quadrades. Es va posar iracund i em mostrà una rudimentària arma aliènigena, i em vaig enrecordar de morure les cames i el més ràpid possible. Em perseguí blandint l'esmentada granera, corrent per camps de blat rosa amb espigues psicotròpiques, quan el sol eixí del no res, davant meu.

Vaig ser feliç, de nou. El sol brillava com una bomba núclear; vaig desintegrar-me en un nores, vaig ser polsim astrònomic que arribà a tot arreu i enlloc. L'extraterrestre ho mirà imbecilitxat, espantat i extranyat. Allò era ben extrany. Jo era el rei de l'univers. Era omnipresent, i amb el temps, el meu exèrcit mol·lecular s'expandiria fins arribar llocs inexplorats i bellament curiosos. I fins avui s'expandeix.



dissabte, 3 de febrer del 2007

Penkin' Days (new released without light!)


Us en recordeu de l'últim post?
Deia que anava a fer vacances d'aquí un mes.
Mireu el que ha passat.
Va el meu jefe i em diu:

"Bueno, pues tu al final la semana que viene, si quieres, te la cojes de vacas..."

Seeeh sehhh sehhhhhhh! :D

per fer aquest post no he encés els llums de 19·55 a 20·00h
"eskolti jove, i a kuant diu que va el kilo de kilowatt?"


[daki 1 mes vakances!]

[d'aki 2 dies, vacances!]
*** post dedicat al meu aneguet famolenc i idiota
(segueix així et canviaré el nom, fill!)

s'accepten propostes...