dijous, 29 de març de 2007

Fast Love, Inc.


Tot va començar com comencen aquestes coses, de la manera menys esperada, sense proposar-s'ho. Va ser questió de segons, segons com també d'intuició. Va ser imminent, instantani. Fou que el seu plany canvià radicalment, fèu un somriure que li omplí la boca fins que escletà de joia.
L'esclat tingué imfima repercussió, només dos passatger voyeurs que ho veieren. En Joan i la Marina, asseguts al tren, aixecaren la vista i es trobaren. Es miraren tants cops, amb una intensitat brutal, que en pocs minuts ja es coneixien a fons; van començar per un intercanvi raonable de sentiments i ja s'havien fet a la idea de que eren una parella estable amb gos i canari, de compres de disabte i torrades per esmorçar, petó ràpid i adéu que arribo tard i no veure's fins al vespre.
Din dan dong. Sonà l'avís, propera estació Dessig. Enllaç amb Arrauxament. Deixaren de mirar-se i s'aixecaren, d'un bot. Es van besar apassionadament davant l'entusiasme dels voyeurs.

En sortir, ja s'havien barallat per primer cop i ella havia dit que s'aniria amb sa mare. Quan pujaven per les escales del pis d'ell, tot just s'havien reconciliat i frisaven per decidir en quins colors pintarien l'habitació dels nens...

______________________________________________________________
per a deleite de les meves orelletes i pavellons auditius escolto: Groove Holmes, the beastie boy

dimarts, 27 de març de 2007

Lliscositats quotidianes

diumenge, 25 de març de 2007

Reflexos

Dies lliures que corren per miralls
atrofiats pel temps que ja passà.

Són coses que solen passar,
res més punyent que veure't
reflexat com un dia passat.

Res més punyent que ser un d'ells.

________________________________
the victory for the loosers!

dissabte, 24 de març de 2007

Cleenex


Que els costaria als fabricants de mocadors de paper fer-los un xic (només un xic, no demano pas impossibles) més suaus?
Au va, només una mica...

... vaig a fer-me una reconstrucció fàcial... que tinc els morros i els narius en carn viva!
(agafa la teva grip, encara estàs a temps!)

dimecres, 21 de març de 2007

La ciutat desperta

A fora fa fred. Diu el maravellós mèteo-gadget que la temperàtura exterior és de 6ºC, parcialment ennuvolat. Entre les puntes del col·legi que tinc al davant, erigint-se com un castell fantàstic, el blau del cel deixa de ser una utopia i es referma a cada minut que passa. I el carrer és buit de contingut, només resten minuts per a que els cotxes passin escombrant el silenci que s'hi respira. Ho faran. S'encendran els llums dels blocs del davant; primer el lavabo, després la cuina, alguns potser posaran la ràdio i es faran un cigarro, d'altres posaran la tele i deixaran que la mainada es visteixi tot mirant en Doraemon tot esmorzant un cafè amb llet que sap a matinada. S'escoltaran despertadors, baralles entre mares i nens (i no tan nens), sorolls de taules i cadires arrastrant-se, es tancaran les portes d'una revolada i per les escales baixaran veïns apressurats.
Ho sentiré, tot, des del meu llit. I vosaltres us aixecareu, amb la lleganya a l'ull, mirareu per la finestra i pensareu, quin bon dia! O no. Potser renegareu i us deixareu caure uns minuts més dins del forat que hi ha entre el nòrdic i el coixí, fent-vos els suecs.
Posaré la ràdio en aquell sorollet indexifrable i deixaré que em parli d'econòmia. I us sentiré, de fons, traginar pels carrers quan estigui entre el quart i el nové somni...
Per cert, els fanals s'han apagat. La claror ja és un fet inqüestionable. Són les 07.06 i la temperatura exterior ronda els 5ºC.


Potser és tard, però que carai...
Bona nit! ;)

dilluns, 19 de març de 2007

La nena xinesa


Hui he recordat aquella frase que, amb tantes variacions, tants cops ha sortit de la boca de la Marta Faus, és a dir, la meva professora de eso i batxillerat. I jo que pensava, que cony ha de fer la nena xinesa penjant-se d'un arbre i fent dinars amb els papes i els avis on l'hi regalaven cavalls de cartró?
Però, vés, que he tret l'entrallat a tot això. Al curro (digueu-li Joseluí) ha entrat la nena xinesa a treballar. Es diu Bin Bin. No és conya. I la nena xinesa, doncs això, reparteix cerveses i olives farcides a tort i a dret. Pas que xinesa, és india. Més aviat per la seva parla. "plato aquí? dos-ochenta montadito?" No entén gaires coses de les que diem, però ja m'ha fotut la bronca pq fumo i ja ens hem enterat de que té 25 anyassos i té el nòvio als United Kingdom. Els clients se la miren amb morbo (el primer dia ja portava la samarra sense els dos botons d'adalt, provocant, que em va dir un client :P -un dia he de fer un post sobre lo cremada que va la gent d'aquestes contrades, ja m'ajudaràs, Candela xDDD- ) i els meus companys, doncs home, que voleu que us digui, massa homes dins de la barra... Ja m'enteneu.
La nena xinesa és diu Bin Bin i sempre riu que riu, la barra és un xic més alegre que ahir. :D

pd. paradoxes de la vida, faig aquest post que es centra en el curru, xò avui l'al·lergia m'impedeix de fer-hi res, així que la sr-que-porta-bata-i-em-diu-que-fumar-és-dolent m'ha donat dos dies de descans. auuuu (migratòria, que diria aquell). atxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxiss!

dissabte, 17 de març de 2007

Tu crees que ha sido un error?

Le preguntó ella.
Y él se quedó pensativo, mirándola estático.
Sólo sonrió.
La volvió a mirar. El tiempo les había cambiado.

Dijó él: Prefiero no preguntarmelo.

Sonrieron.
Y el paso de esos cuatro años golpeó con fuerza en la mesa.
De camino a casa,
lo pensó mejor y se respondió para sus adentros.

El error es pensar que ha sido un error.


Que nos quiten lo bailao.


dijous, 15 de març de 2007

Chocadelia Internacional

Qui em conegui, sabrà que últimament estic que no cago amb els Chocadelia. I és que són la tralla, hominidets del meu cor. Cançons com "Me enamoré de una nazi", "Scratch" (diu la tornada "las nenas cuando se tocan hacen scratch") i "Pimp" m'han fet retornar a un camí de funk i r'n'b amb més força que mai. Són brutals. I és que em podría estar tot el matí repartint el·logis, se'ls mereixen.
Chocadelia Internacional són una escissió (per entendre'ns) de la Fundació Toni Manero (OoO), i tal com diuen a la seva pàgina web (fes clic ací) "con su tendencia a la grandilocuencia han caracterizado el Funcanrol como la síntesis marxista-jamesbrowniana del funk y el rock 'n' roll, citando como referentes inmediatos a artistas de renombre mundial con los que han tenido a mal compararse: Parliament, Funkadelic, Bar-Kays, Betty Davis, The Politicians, NERD, como representantes del Black Rock, y Mc5, The Stooges, John Spencer Blues Explosion, y The Mars Volta como artistas del rock de vanguardia que dicen practicar." Total, una explosió de so fresquisssssima, oiga!
Para muestra, un botón. xDDD Prometo ser més seriós, ho prometooooo... (no diguis bajenades que després te'n penedirás!).
I aquí és on faig la secció de propaganda, estarán tocant el dissabte 17 a Badalona, a la Sala Artistes Geni, a les 23.00h (rambla 11, pis -1 andergraund!) Recomano anar a veure'ls. Jo com que treballo, faré com que no ho sé i em ressignaré. Aiisssss!
Us convido a escoltar-los, aquí i ara, amb aquest video. No em direu que no sóc pas generós! :P



dilluns, 12 de març de 2007

El Sr. Pollo


El Sr. Pollo (no, no em referisc al pollo de Déjà) és un pollastre de modé. Al Sr. Pollo li hagués agradat que amb el temps la seua imatge s'hagués sofisticat, ans al contrari, s'ha quedat estancat en la seva bandera rojigualda. El Sr. Pollo (aka aguilucho) sobreviu gràcies als ultres espanyolistes que el porten a cada acte, on sona el cara el sol i les mans alçades fan nosa a la vista. Però amb ell mai li han preguntat, escolta, pollu, com et definiries? Per això el Sr. Pollo ara esta sota tractament d'un psicòleg, diu (més aviat kirikea) com va ser de dura la seva infància, i plora llàgrimes negres quan li pregunta sobre el seu futur. I jo l'entenc, oi tant que l'entenc, no deu ser fàcil formar part de l'escut nacional i de cop, que tothom estigues en contra d'ell.
Li hagués agradat que amb el temps hagués estat emblema nacional, com als Eh Eh, Uh Uh!, on fins i tot el servei postal el porta al logotip. Però ara, es sent utilitzat, sent com la seva vida se'n va a norris, i té clar que acabarà a un museu, d'aquí molts anys, fent servei per la democràcia (això, nens i nenes, és un aguiluchu que dóna molt mal rotllo i fou imatge d'una dictadura). Puix ningú no li preguntà, en nèixer, la seva vocació. A ell sempre li han agradat el jazz i el blues, la pintura contemporanea i en Modest Mussorgski; però clar, va haver de callar per por, que li haurien fet si sapiguessin que la mare era jueva i el pare un rojillo?
Tot i això, el Sr. Pollo està content, avui. Va salvar-se d'anar a una manifestació fascistoide (doncs no ho entenc!) de llaços blaus i personatges de dubtosa reputació, tot per mantenir neta la imatge del PP. Doncs no ho entenc (i 2), m'ha dit, si són els mateixos que em van veure crèixer i van estimar-me. Ara resulta que la dreta no és de dretes, les esquerres s'esquerden a la mínima i la crispació augmenta a cada mot, exhacerbant els ànims del país. Encara rai, li ha dit el seu cosí anglofon, a mi m'odia tothom fora dels Eh Eh, Uh Uh! i em cremen i em diuen imperialista i jo no ho sóc, pas, que sóc nihilista, jo!
I com que està content, ha convidat al seu cosí a un sac familiar de molles de pa i un vermut a una terrasseta, que fa solet i dona gustirrinin. Pio pio piooooo....

dissabte, 10 de març de 2007

De camí al treball...


El matí s'escau bé els dissabtes. Assolejat, baixo Cartagena avall fins al metro d'Hospital de St. Pau. Una noia em mira mentres espera l'ansiat metro (coi, que això no és la renfe!). Arriba, entrem tots com ovelles, seguint el pastor (evidentment, el seient lliure), i qui no hi arriba rebufa i s'intenta acomodar a aquells semi-seients per recolçar el cul fets a mida de gegants. I és tot silenci. Mires el diari i rius, les granotes lletges sempre seran dues, i l'horòscop sempre serà així, de tot un poc, tan s'aval qui siguis, que et dirà: "avui la lluna patatim patatam, vés amb compte i tal i pasqual (maragall)".
I no, no arribes a Maragall, que som a Diagonal, fot-li rodolí.
-fi-

divendres, 9 de març de 2007

Societat Crispada

Pertanyem a la societat crispada, aquella que dia si i l'altre també ens acusa de sectaris, pagesos que no sabem parlar l'idioma imperial, ens fan el salt amb l'estatut i encara ens diuen que tot ens ho diem naltros mateixos.
N'estic fart dels que malparlen del meu país sense saber-ne res, n'estic fins al cap d'amunt d'un cap de renfe que diu que el problema som nosaltres, n'estic fins als nassos de que utilitzin llaços blaus que no són seus, de manipular l'opinió pública, d'aquella polèmica de "però tu abans!", d'aquella magnificació de les crisi de govern (ara mateix ja hi deu haver un a punt de sortir del forn).
Si els governants que tenim els hem triat naltros, per les urnes, que cony han de dir aquella classe dirigent centralista, que carai els passa? I després, pels diaris, ens assebentem que Madrid té el 60% del deute municipalista de tot l'estat.
Qui veu la palla a l'ull aliè, i no veu la viga al seu... quina gran veritat!

grass-shopper

'crispat divenlluns'

dimecres, 7 de març de 2007

Paella de Cangur




La taula número nou trigava en aixecar-se, eren prop de tres quarts de dues i encara faltaven per demanar les postres. Jo tenia ganes de fumar-me un porro i dormir unes hores al sofà. I encara faltava per entrar la terrassa!
Va ser llavors quan els vaig esquarterar i el dijous vaig fer paella de "cangur".

amb tot el carinyo del món cap als meus clients

diumenge, 4 de març de 2007

Lucy in the Sky with Diamonds


Uiiis... nem per pams, que aquesta nit ha estat tan irreal!
Joder, si és que encara veig al terra formes sinuoses que em diuen coses, encara que no sé què carai diuen. I és que t'estàs intentant recomposar del tot posat i vés, que no, que veus coses que són tan insultants a la realitat, com un crit indemne que exclama la seva insulsitat, i ara, com ha de ser, però vés! que si que hi són aquestes coses, -caram, si hi són, que tu les veus!- i canvien i deixen de ser aquest concepte que ni tan sols, fes-te a la idea, era com pensaves que era abans. Abans de què?
I et perds i divagues i la senyora que tenia un micu verd que ha baixat a les reunions que feia l'aplec de sardanistes afeccionats es troba amb el gos blau d'un col·lega de Santa Isabel, quina àcida sensació! Et mires al mirall i et propagues per allà on raja la llum, ets part del tot i del no res, ets un maleït element Zen! I abans, joder, semblava real ;) se m'ha caigut l'àcid, l'he trobat al terra i me l'he fotut a la boca quelcom a dins meu ha dit: "siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!" .
Vas caminant per l'aviguda i descobreixes el teu costat més afeminat de la qüestió, insultant, és la paraula, ara tot m'insulta i em deixa perplexe. Em trobo amb el meu costat més filoliterari, descobreixo que no en tinc una, si no vàries, de personalitats. Penso en obrir una franquicia a mitges amb una d'elles, que és germanica i viu a Olot per las seves propietats vulcaniques.

zEn que te pario!!!

Pedalejo, que no és poc, amb la meva bicicleta hoffman pel meu univers fractilí

-mare de deu senyor!- i aquest bloc, que li passa, que s'han desenganxat les lletres?

divendres, 2 de març de 2007

D i v e n d r e s (i sant tornem-hi!) i Bambes

I si. Avui és divendres.
I si. És divendres i no estic currant.
I si. M'han ofert curro per 1400e/mes.
I si. Primer cop que m'ofereixen i no sóc jo qui ho demano.
I si. Sortiré avui per aprofitar el divendres.

Però... per si em quedaven dubtes....
la prova definitiva de que si, és divendres.

Postbambes: m'he comprat unes bambes grogues que són mig número més del que li pertoquen als meus sensibles peus... tal cop l'aneguetat de la qüestió, tal cop les presses... CUAC CUAC! sii veieu un aneguet pel carrer no li llenceu menjar, llenceu-li maria... us ho agraïrà! XD

dijous, 1 de març de 2007

IsiCARAMtuQUINApau...

isicaramtu
quina
pauaquial'everest
tandeboestiguesaquielfollet
dels
celsestrellats

perdemanar-li
quemais'acabés
aquesta
pau

for ever & ever