La reialtat

Volia ser el rei del món. Car sols vaig aconseguir ser vasall del feu. Vaig prometre amor etern a la nit, obscura emperatriu, i als dies que van passar els vaig ignorar d'allò més. Potser seria obsur, però menys degradant, segur. Vaig treballar força per arribar on sóc. Em sentia buit, ple de tristor, les llagrimes omplien embassaments i els meus pensaments crearen universos paral·lels on el sol s'amagava per força, doncs etarres ultra-galàctics l'empressonaven en caus al·lègorics on la màgia vibrava per si mateixa.

Era feliç. I d'aquesta manera, en una felicitat ficticia, moriren un darrere l'altre els problemes cognitius, essent aquests spam cerebral a punt de ser brossa espaial. Un dia, quan viatjava cap a
Saturn en la meva nau interplanetària, em vaig quedar sense gas i tancat en l'espai sideral em vaig passar setmanes i mesos, anys i dècades, segles i mil·lenis. En despertar, l'imatge obviada es feu gradiloqüent; el telèfon brunzia d'aquella manera insuportable que sol utilitzar, i quan l'agafà
tremolós responguè l'imatge, amb to sarcàstc. Res més recordo d'aquell moment. Em vaig desmaiar i caiguè al terra de la nau fent rebotar el meu cap contre el terra. Veia la paret plena de coses, i vaig recordar l'impacte d'allò i vaig intentar possar-me dret, però tan sols vaig poder fer-me càrrec del mal de cap i la sang que m'envoltava. Un cop la ferida ja era només un simple cop, una grua espaial de color groc conduïda per un ocell prehistòric i amb halitosi em deixà a la beninzenera més propera. Vaig tornar a casa, amb les butxatques buides i la nau trencada.

De tornada al món real, tot retornà al seu estat fosc i depriment. Seguia fugint del dia, i la blancor que regnava a la meva pell era perillosament adictiva. Defugint de tota lògica, els dies desaperegueren en un fustrat atac extraterrestre , i res més es sapiguè del astre rei -només que els etarres l'havien deixat lliure a prop d'Oiartzun-. Vaig ser feliç. Tan feliç per compartir aquella tristor amb tanta gent, amb tota la humanitat. Les plantes moriren en un previsible acte, i els animals es tornaren folls i després, és clar, també defalliren i finaren. Els humans es menjaren els uns als altres, vaig haver de deixar el treball abans de que dues secretàries em devoressin i vaig refugiar-me en un cau a la muntanya de Collserola amb la nau ben protegida arran meu. Sense donar-me'n compte, vaig començar a volar quan estava posant la batèria i vaig atravessar galàxies i sistemes solars, fins aterrar en un hort d'un extraterrestre amb antenes on nosaltres tenim orelles i nas que cultivava tòmaquets transgènics i sindriíes quadrades. Es va posar iracund i em mostrà una rudimentària arma aliènigena, i em vaig enrecordar de morure les cames i el més ràpid possible. Em perseguí blandint l'esmentada granera, corrent per camps de blat rosa amb espigues psicotròpiques, quan el sol eixí del no res, davant meu.

Vaig ser feliç, de nou. El sol brillava com una bomba núclear; vaig desintegrar-me en un nores, vaig ser polsim astrònomic que arribà a tot arreu i enlloc. L'extraterrestre ho mirà imbecilitxat, espantat i extranyat. Allò era ben extrany. Jo era el rei de l'univers. Era omnipresent, i amb el temps, el meu exèrcit mol·lecular s'expandiria fins arribar llocs inexplorats i bellament curiosos. I fins avui s'expandeix.