dimecres, 21 de febrer de 2007

Etzibada

El cotxe blanc es va abalançar a sobre d’ell, sense poder defensar-se. Li va entrar com un brau entra al torero una pitonada a la cuixa, clavant-li la matricula a les cames i llençant-lo a l’aire en caiguda lliure sense paracaigudes, com una bosseta de quetxup d’un fast-food.

Quan ho van sentir, va ser massa tard per ell, va esquitxar arreu... No va sentir dolor, ni fàstic, ni pena.

No va sentir res. Va ser ràpid, immediat, d’un escandalós improvisat que li parà en sec el cor, va quedar en estat de xoc, inevitablement, tot just quan el cotxe blanc s’apropava aquell matí de sol d’estiu, amb melodia de fons, l’aparell mp3 sonava i deia que es passaria tota la nit ballant, i algun idiota va fer picar el clàxon dels dimonis i li va cardar l’últim segon d’aquella cançó, va mirar més enllà i va veure’s reflexat al vidre del cotxe, -merda!- s’etzibà, per no haver recordat pentinar-se.