dimarts, 26 de juny de 2007

Set sous

Vés, qui ens ho havia de dir,
els set sous són estrafolaris
tan esceptic em mostro
al davant del teu rostre inert
que de set sous en tinc set.

La vida a la gran ciutat
és cara, carai, gran caché,
passeja't per la diagonal
i mostra't amb les sanglasis
ans a les butxaques sortin
TERANYINES

Gran oportunitat, treballar
de vuit a quatre, cinc dies
a la setmana, un sou per gastar:
roba, complements, llibres,
menjar, haixis, que no en faltin

i si em falta aquest haixis
per mostrar-me sense inhibicions
ja saps, una volldamm
una altre, si us plau, que em perdo
de la realitat questionable

n'hi ha que les porten per mostrar-s'hi
jo les porto per amagar-me de tu
i de l'altre, i del de més enllà
no vull mostrar-me a vosaltres
avui tinc por de Barcelona city

I no esperis que et demostri
quins set sous m'esperen, hui
no m'esperen més que suors,
rebregant la roba, el cervell
i les idees... saps que queden?
TERANYINES!

I de moment la meva nòvia
encara no sap que és meva.

dilluns, 18 de juny de 2007

autobus

el conductor sembla cansat, avui
al pujar l'he vist, amb llargs ullerots.
m'ha semblat que em saludaven.
"bon dia!", he mormolat.
quelcom semblant ha dit ell.
el bus disposa de sis rodes.
te quatre al davant i dues darrera.
m'assec als seients reservats.
"jo soc jove pero vell d'esperit"
dic quan em retreuen la meva posicio.
per la finestreta he vist la meva noia.

anava agafada de la ma d'un noi alt.

movia els seus malucs amb lascivitat

"eh, noia, que té ell que jo no tingui?"

li he preguntat, quan passava pel seu costat.

probablement tingui un bon cotxe.

i segurament una bonica casa.

la veritat és que encara no sap que és meva.

"vols sortir a fer una volta amb mi?"

penso preguntar-li quan tingui prou valor.

mentres el bus segueix la ruta de sempre.

i el meu valor, en la seva línia, s'oculta.

algún dia hauré de pitjar el botó vermell.

"parada sol·licitada", anunciará el rètol.

com ara, que s'ha baixat un jove esquiu.

em sembla que era jo, aquest jove.

dimecres, 13 de juny de 2007

Relliscant entre els teus cabells arrissats

Em caic,
em deixo caure, millor dit,
cap avall, fins endinsar-me dins dels teus cabells arinxolats,
entremuint-me per les avingudes i grans boulevards
que composen el teu posat.
I jo no sé com posar-me,
si del dret o del revès,
si de cap per avall o avall pel cap...
Tanmateix, tot això és igual,
en aquest moment mediàtic.
Respires freneticament quan et toco.
T'acaricio,
sento la teva olor inconfonible,
el teu somriure que em deixa ko.
I jo no sé com posar-me,
el cas és que tu ja m'has ben drogat,
i em quede amb aquell somriure drogotonto
que tant m'agrada.
i mentre tot això passa...
Can't nobody love me like you do! (fundación tony manero)

dimecres, 6 de juny de 2007

Boris Vian

Boris Vian, amics i amigues. Després de tanta explosió de gas i contra treva d'ETA i d'altres històries per dormir, ens arriba el torn de fer una petita exposició (sense gaires rajos UVA) a l'obra d'aquest gran mestre.
Boris Vian, del qual només he llegit dues novel·les (estupendes i soberbies) va ser un home extraordinari que es va avançar al seu temps (certs analistes literaris i d'altres xupatintes com jo ho creiem). Va néixer en un suburbi de París, a l'any 1920. Provinent d'una familía amb arrels artistiques i de corrents liberals, fou un fora de sèrie: poeta, traductor d'alemany i anglès, enginyer, músic de jazz...
Cal destacar, en primer lloc, Escupiré sobre vuestra tumba, signat per ell mateix com traductor i amb el pseudònim de Vernon Sullivan, el seu alter ego negre i nordamericà. Com us deia, un home fora de temps. Escupiré sobre vuestra tumba, és un novel·la negra en la que, com podeu imaginar, hi ha escenes truculentes -on es pot distingir el delit de l'autor per la mort i les seves circumstàncies- plenes d'una traça inigualable.
I en segon lloc, i no per això menys important, El otoño en Pequín. Una obra cabdal per a qualsevol persona amb el cap una mica descentrat. Una història d'amor que es desenvolupa a Exopotàmia, una terra llunyana i desèrtica on pot passar de tot. D'aquesta última, la recomano (però MOLT). Acurat i lògic, com il·lògic i poc endreçat. Un genius. Servidor espera poder, en última instància, quan mori, arribar-li a les sabates.
Cal dir que en Vian morí a la tendre (o no) edat de 39 anys. Nota escabrosa: Després de picabaralles amb els productors i amb els drets de la novel·la Escupiré sobre vuestra tumba, Vian va haver d'entrar d'amagatotis a l'estrena del film, on morí d'una aturada cardiàca.
Espero que us hagi entrat ganes per llegir-ho. Això si, no sigueu sòmines, i espereu a que acabin els exàmens, sómines... Jo no que no estudio ni res i sóc un excedent de producció de la societat de consum. jajajaja buff que malament se'm dóna riure de mi mateix... jajajaja