Què?

Hola bon dia, senyor. Que li puc oferir? - i el client em mira em diu: ¿qué?
Hola bon dia possi'm una barra de quart, per favor - i la flequera em diu: ¿perdón?
Hola bon dia, a Tusset-Diagonal, si us plau- i el taxista, baixa la cope i em diu: lo cualo?
Hola, bona tarda, un bitllet senzill, si us plau - i el taquiller em diu, què?
...

Madrilenys, no podreu matricular els fills en castellà, però tranquils, podreu viure una vida plena en castellà.

Barcelona és castellana, em sento immigrant al meu propi país. Fugiré a La vall d'en Bas.

Xavi

En Xavi és un amic que de fet, no ho és, perquè gairebé no ens coneixem; només un mes i escaig currant junts i va volar. És d'aquests homes que veus un cop cada tres mesos, que parleu a raig i us aneu de copes fins que rebenta la matinada. Sap set idiomes i el cervell l'espurneja i tot ho vol explicar. Si no hagués caigut en el parany de les drogues seria milionari. Ho dic seriosament. Tot i això, fa enveja, una enveja que no te l'acabes quan mires la seva expressió franca i diafana, una pau que sap romandre en ell fins eternitzar-se.
És d'aquests companys pels que sempre tens una ma oberta i uns cinc minuts que mai s'acaben. Per ells brindo. Per ells, que són lliures d'esperit. Per nosaltres, que tan sols la seva presència a prop ens destorba i ens clama a ser tan lliures com ells.

Ashes (Relats Conjunts)

Traduït i augmentat per l'autor, és a dir, jo.
En castellà, aquí.

I el seu malestar s'escaigué en les fulles que s'amuntegaven al camí.
La nit caigué com un raig al cap damunt dels núvols, i allà es quedaren, plorant-se.

¿Quí es podia imaginar que perdrien la seua innocència de un moment a l'altre?
Ningú, absolutament ningú. Això va ser el que la va fer perdre.

Descobriren que les seues llàgrimes tenien gust a amargor. Que els seus crits eran dolços.
S'hi extasiaren, d'ells. D'ells i de sa perduda innocència.

Àdhuc en les negres nits planyen queixosos a la seva maduresa incompresa.

"Una de riñones al Jérez!"

He perdut els ronyons. De fet, he arribat a casa i m'he assegut al sofa, horroritzat he descobert que ja no estaven. I desronyonat com estic, no puc ni valer-me per mi mateix, estic ajagut al sofà amb un coixí a on havien de ser, esperançat de que tornin al seu lloc habitual. No eren feliços amb mi? Ja pot ser que no ho siguin massa, doncs els castigo amb vehemència i sense descans.

El llit m'extranya. Les poques hores que dormim junts jo m'adormo de seguida i no puc apreciar com de còmode estic. Desperto, quan queden tot just quaranta minuts per ser degudament uniformat darrere de la barra tot ullerós però amb l'energia suficient per servir cerveses, dir bon dia i no bona nit (rieu rieu, però m'ha passat més d'un cop...). Com que surto corrent perquè porto l'hora pegada al cul, el patejo i no goso quedar-me cinc minuts més amb ell, la temptació de engegar-ho tot a pastar fang és força elevada... I dormir. Dormir i més dormir. Fins que els tomàquets tinguin gust a tomàquet. Fins que els meus ronyons tornin. S'entaforin al meu cos i tornin a mi, únic propietari en tant segueixi en vida. No ho faré, però.

Car, sense cap explicació, somric. Estic tontu avui, cony! Deu ser aquest cel gris que m'ha ben astorat. Potser Turganev també ajudi.

"Miman y entretejen rosas celestiales con la vida terrenal"

Tolstoi, Los Decembristas