"Una de riñones al Jérez!"

He perdut els ronyons. De fet, he arribat a casa i m'he assegut al sofa, horroritzat he descobert que ja no estaven. I desronyonat com estic, no puc ni valer-me per mi mateix, estic ajagut al sofà amb un coixí a on havien de ser, esperançat de que tornin al seu lloc habitual. No eren feliços amb mi? Ja pot ser que no ho siguin massa, doncs els castigo amb vehemència i sense descans.

El llit m'extranya. Les poques hores que dormim junts jo m'adormo de seguida i no puc apreciar com de còmode estic. Desperto, quan queden tot just quaranta minuts per ser degudament uniformat darrere de la barra tot ullerós però amb l'energia suficient per servir cerveses, dir bon dia i no bona nit (rieu rieu, però m'ha passat més d'un cop...). Com que surto corrent perquè porto l'hora pegada al cul, el patejo i no goso quedar-me cinc minuts més amb ell, la temptació de engegar-ho tot a pastar fang és força elevada... I dormir. Dormir i més dormir. Fins que els tomàquets tinguin gust a tomàquet. Fins que els meus ronyons tornin. S'entaforin al meu cos i tornin a mi, únic propietari en tant segueixi en vida. No ho faré, però.

Car, sense cap explicació, somric. Estic tontu avui, cony! Deu ser aquest cel gris que m'ha ben astorat. Potser Turganev també ajudi.