divendres, 20 de juliol del 2007

ara mateix estem tancant, senyora!

Oi que fa ràbia això, quan t'ho diuen! :P

Qui vulgui llegir ficció, segueixo on-line en dos autofellatios:

- miradasTRANSLUCIDAS, ficció en castellà i poesia.

- giratomic.bloc.cat, ficció en català.

Si, el meu diari íntim del Grass-shopper, s'ha acabat.
Ara tricotaré una estona. Si em disculpeu...


dilluns, 9 de juliol del 2007

Alto les seques!

I com diu la dita

alto les seques

que això s'acaba
s'acaba

i tant que s'acaba

pensava que seria
DOLORÓS

però no ho és

marxo
emigro
poso terra de per mig
m'evadeixo

talment com vaig entrar

que estava tot nou de trinca

tan bonic en blanc sense esborranys

deixo les lletres, però

que són la meva amant més encesa

us he d'agraïr

als que heu estat llegint-me

als que no heu dit res

als que m'heu recolzat

però...

marxo
emigro

avui me'n vaig

m'he cansat del blog

adéu siau!

dijous, 5 de juliol del 2007

Guay

Ahir em vaig sorprendre a mi mateix dient això:

"Jo és que abans era molt guay!"

...

Després vaig abaixar la cara i vaig fotre'm dos clatellots psicològics.

I tots em van mirar divertits, mirant a un nen que a cada mot que arrastra pels seus llavis arrossega el passat i encara no ha advertit que ni és tan gran, ni tan fort, ni tan guay com es pensava. I jo els mirava avergonyit, pensant que he viscut massa i massa depressa, tal cop, que tot el que vingui ja serà pura rutina. Em vaig sentir avi de residència quan encara sóc a la llar d'infants. Em vaig sentir molt estúpid. Primer, per tenir un detriment de la meva persona envers la gent que no conec, com volent afalagar-la per caure-li bé. Segon, per menysprear-me i pensar que, amb vint-i-un anys no faré res més en l'àmbit personal, que m'estancaré i no progressaré. Tercer, per no creure que sóc molt guay, avui.

Una frase mal pensada pot generar un munt de rebel·lions internes, que afloren l'esperança per superar crisis psicològiques com aquesta. Per que fa temps ja, inconscientment, que em mostro esqui, o intento no mostrar-me, si m'és possible. Que em fa por el metro. La gent. Que arrossego sense esforç la parla. Que no tinc ganes de res. No veig res en mi que sigui especial.

...


Què n'és de especial, la vida!-he pensat fa una estona


fi de confesió núm. 1
(sense que serveixi de precedent)