Guay

Ahir em vaig sorprendre a mi mateix dient això:

"Jo és que abans era molt guay!"

...

Després vaig abaixar la cara i vaig fotre'm dos clatellots psicològics.

I tots em van mirar divertits, mirant a un nen que a cada mot que arrastra pels seus llavis arrossega el passat i encara no ha advertit que ni és tan gran, ni tan fort, ni tan guay com es pensava. I jo els mirava avergonyit, pensant que he viscut massa i massa depressa, tal cop, que tot el que vingui ja serà pura rutina. Em vaig sentir avi de residència quan encara sóc a la llar d'infants. Em vaig sentir molt estúpid. Primer, per tenir un detriment de la meva persona envers la gent que no conec, com volent afalagar-la per caure-li bé. Segon, per menysprear-me i pensar que, amb vint-i-un anys no faré res més en l'àmbit personal, que m'estancaré i no progressaré. Tercer, per no creure que sóc molt guay, avui.

Una frase mal pensada pot generar un munt de rebel·lions internes, que afloren l'esperança per superar crisis psicològiques com aquesta. Per que fa temps ja, inconscientment, que em mostro esqui, o intento no mostrar-me, si m'és possible. Que em fa por el metro. La gent. Que arrossego sense esforç la parla. Que no tinc ganes de res. No veig res en mi que sigui especial.

...


Què n'és de especial, la vida!-he pensat fa una estona


fi de confesió núm. 1
(sense que serveixi de precedent)