El Sr. Pollo

El Sr. Pollo (no, no em referisc al pollo de Déjà) és un pollastre de modé. Al Sr. Pollo li hagués agradat que amb el temps la seua imatge s'hagués sofisticat, ans al contrari, s'ha quedat estancat en la seva bandera rojigualda. El Sr. Pollo (aka aguilucho) sobreviu gràcies als ultres espanyolistes que el porten a cada acte, on sona el cara el sol i les mans alçades fan nosa a la vista. Però amb ell mai li han preguntat, escolta, pollu, com et definiries? Per això el Sr. Pollo ara esta sota tractament d'un psicòleg, diu (més aviat kirikea) com va ser de dura la seva infància, i plora llàgrimes negres quan li pregunta sobre el seu futur. I jo l'entenc, oi tant que l'entenc, no deu ser fàcil formar part de l'escut nacional i de cop, que tothom estigues en contra d'ell.
Li hagués agradat que amb el temps hagués estat emblema nacional, com als Eh Eh, Uh Uh!, on fins i tot el servei postal el porta al logotip. Però ara, es sent utilitzat, sent com la seva vida se'n va a norris, i té clar que acabarà a un museu, d'aquí molts anys, fent servei per la democràcia (això, nens i nenes, és un aguiluchu que dóna molt mal rotllo i fou imatge d'una dictadura). Puix ningú no li preguntà, en nèixer, la seva vocació. A ell sempre li han agradat el jazz i el blues, la pintura contemporanea i en Modest Mussorgski; però clar, va haver de callar per por, que li haurien fet si sapiguessin que la mare era jueva i el pare un rojillo?
Tot i això, el Sr. Pollo està content, avui. Va salvar-se d'anar a una manifestació fascistoide (doncs no ho entenc!) de llaços blaus i personatges de dubtosa reputació, tot per mantenir neta la imatge del PP. Doncs no ho entenc (i 2), m'ha dit, si són els mateixos que em van veure crèixer i van estimar-me. Ara resulta que la dreta no és de dretes, les esquerres s'esquerden a la mínima i la crispació augmenta a cada mot, exhacerbant els ànims del país. Encara rai, li ha dit el seu cosí anglofon, a mi m'odia tothom fora dels Eh Eh, Uh Uh! i em cremen i em diuen imperialista i jo no ho sóc, pas, que sóc nihilista, jo!
I com que està content, ha convidat al seu cosí a un sac familiar de molles de pa i un vermut a una terrasseta, que fa solet i dona gustirrinin. Pio pio piooooo....