Lucy in the Sky with Diamonds

Uiiis... nem per pams, que aquesta nit ha estat tan irreal!
Joder, si és que encara veig al terra formes sinuoses que em diuen coses, encara que no sé què carai diuen. I és que t'estàs intentant recomposar del tot posat i vés, que no, que veus coses que són tan insultants a la realitat, com un crit indemne que exclama la seva insulsitat, i ara, com ha de ser, però vés! que si que hi són aquestes coses, -caram, si hi són, que tu les veus!- i canvien i deixen de ser aquest concepte que ni tan sols, fes-te a la idea, era com pensaves que era abans. Abans de què?
I et perds i divagues i la senyora que tenia un micu verd que ha baixat a les reunions que feia l'aplec de sardanistes afeccionats es troba amb el gos blau d'un col·lega de Santa Isabel, quina àcida sensació! Et mires al mirall i et propagues per allà on raja la llum, ets part del tot i del no res, ets un maleït element Zen! I abans, joder, semblava real ;) se m'ha caigut l'àcid, l'he trobat al terra i me l'he fotut a la boca quelcom a dins meu ha dit: "siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!" .
Vas caminant per l'aviguda i descobreixes el teu costat més afeminat de la qüestió, insultant, és la paraula, ara tot m'insulta i em deixa perplexe. Em trobo amb el meu costat més filoliterari, descobreixo que no en tinc una, si no vàries, de personalitats. Penso en obrir una franquicia a mitges amb una d'elles, que és germanica i viu a Olot per las seves propietats vulcaniques.

zEn que te pario!!!

Pedalejo, que no és poc, amb la meva bicicleta hoffman pel meu univers fractilí

-mare de deu senyor!- i aquest bloc, que li passa, que s'han desenganxat les lletres?