Habitual
Habitual dels transports públics, una t-mes m’acompanya allà on vaig. Diagonal, enllaç amb línia 3 i ferrocarrils de la generalitat. Ara han posat uns combois nous. S’escolta el silenci. La gent va callada, suposo que no s’acostuma a aquell viatge planer sense estridències. Camino pel carrer, no hi ha gaire gent. Arribo i saludo. Bon dia! Em miren com si la meva edat expliqués el bon humor. Baixo, em canvio i surto a la barra de la cerveseria.
Burgesos i fills de papa esmorzant embotits ibèrics i amb els jerseis a les espatlles. Em demanen un tracte especial, com aquells nens especials que requereixen una atenció especial. Molt especials, ells. Serveixo vins que mai de la vida he provat i retiro plats tacats de caviar i arengades. Dic senyor, i si senyor. Li ha agradat senyor? Vol testar alguna especialitat més? Pagarà en metàl·lic o amb targeta? Em miren amb superioritat, i penso; els diners que tu tens a mi no em fan feliç, hi ha coses més importants a la vida. Val, després ho repenso i no estaria malament, però jo alemnys no veig a $ i € per tot arreu, petites màquines servint al capitalisme és el que són.
Dino, i marxo a casa. Habitual del diari de pagament, em llegeixo al metro les mil històries i opinions, i en arribar segueixo, amb una cigarreta i un bon got d’aigua amb gas fresca amb una làmines de llimona i gel. Sembla que d’aquí poc he de tornar a fer de noi servicial i atent. Treball. Diuen que dignifica, però habitualment cansa i posa de mala folla. Miro per al finestral i tot és tan naïf que sento basques i he de mirar cap a un altre lloc. “Jordi!”, sento cridar. Ja estem. No els he de dir jo senyor TalPasqual? I aquesta mala educació, on l’han apresa, als col·legis alemanys? Habitual d’escola publica, se guardar les formes millor que molts que hi venen. És habitual que passi, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada