dijous, 25 de gener del 2007

Habitual

El cafè amb llet, a la taula es refreda. Dos quarts d’onze. Miro el diari amb passivitat, pròpia dels diumenges inerts, on només s’escolten els sorolls de dins de les orelles. No tinc esma per posar música. Avui sóc ensopit. Vés, i ara! Doncs si. Les galetes es mullen, s’inunden i finalment s’enfonsen al cafè, sense oposar cap resistència, com jo disposo per aquest diumenge. La hora va aribant, em dutxo i em refresco, em canvio i miro que tot estigui net i recollit. Agafo les claus, marxo i tanco el pany amb dos voltes.

Habitual dels transports públics, una t-mes m’acompanya allà on vaig. Diagonal, enllaç amb línia 3 i ferrocarrils de la generalitat. Ara han posat uns combois nous. S’escolta el silenci. La gent va callada, suposo que no s’acostuma a aquell viatge planer sense estridències. Camino pel carrer, no hi ha gaire gent. Arribo i saludo. Bon dia! Em miren com si la meva edat expliqués el bon humor. Baixo, em canvio i surto a la barra de la cerveseria.

Burgesos i fills de papa esmorzant embotits ibèrics i amb els jerseis a les espatlles. Em demanen un tracte especial, com aquells nens especials que requereixen una atenció especial. Molt especials, ells. Serveixo vins que mai de la vida he provat i retiro plats tacats de caviar i arengades. Dic senyor, i si senyor. Li ha agradat senyor? Vol testar alguna especialitat més? Pagarà en metàl·lic o amb targeta? Em miren amb superioritat, i penso; els diners que tu tens a mi no em fan feliç, hi ha coses més importants a la vida. Val, després ho repenso i no estaria malament, però jo alemnys no veig a $ i € per tot arreu, petites màquines servint al capitalisme és el que són.

Dino, i marxo a casa. Habitual del diari de pagament, em llegeixo al metro les mil històries i opinions, i en arribar segueixo, amb una cigarreta i un bon got d’aigua amb gas fresca amb una làmines de llimona i gel. Sembla que d’aquí poc he de tornar a fer de noi servicial i atent. Treball. Diuen que dignifica, però habitualment cansa i posa de mala folla. Miro per al finestral i tot és tan naïf que sento basques i he de mirar cap a un altre lloc. “Jordi!”, sento cridar. Ja estem. No els he de dir jo senyor TalPasqual? I aquesta mala educació, on l’han apresa, als col·legis alemanys? Habitual d’escola publica, se guardar les formes millor que molts que hi venen. És habitual que passi, oi?