Marxo. Emigro cap a terres de l'eixample. O no. No ho sé encara. Fent honor a la veritat, n'estic de tot indecís. Semblava que ahir tenia el cap tan ben amoblat, amb els seus sofàs undergrounds, amb uns pensaments rotunds, amb una algaràbia desconcertant. Però avui n'estic indecís. El primer de maig potser estaré un xic més lluny, embarcant-me en una nova odissea, compartint amb gent nova i deixant enrere el nucli atòmic familiar. I tot és tan extrany. Sentia la necessitat de fer coses noves, de deixar-me de històries i mirar per mi. Mirar per mi! Em sembla tan egoïsta ara! I què n'he de fer jo?
Vaig arribar a un acord amb mon pare. Jo deixava de buscar pis i em limitava a esperar resposta de l'únic pis que he vist. I ell em deia que no volia que marxés, que no haviem tingut una paraula més alta que altra, que no hi havia raó. És veritat, no hi ha raó. Només aquest come-come dins meu, si no faig res al respecte se'm menjarà, segur. Li he vist aquelles dents esmolades i malevoles. Ups... avui m'han trucat - ei, encara vols venir a viure amb nosaltres?-. I jo, que desconfio de mi, de la meva por, dels meus encanteris... Ai, com he anat a arribar fins aquí? Fa dos anys vaig marxar i vaig tornar amb la cua entre les cames. I ara, que marxo sense la patada al cul, sense discussions ni males formes, m'aterra! Marxo. O no. Car tan sols espero que aquesta nova etapa de la meva vida m'ompli de veritat. Tinc ganes de fer mil coses, i penso que aquesta casa m'empressona i les cadenes m'angoixen, m'apreten. Tal cop m'equivoqui. Els dubtes se'm mengen i jo només espero que tota decissió presa sigui bona o almenys sigui madura. Tinc 21 anys i un cap que em mossega les idees, s'esvera i pensa que res no és suficient. Que pensa en un demà ple d'interrogants, signes d'exclamació i asteriscos. L'íl·lusió de pensar que no tot està escrit, i si ho està, sempre hi ha un pot de tippex al calaix de la tauleta de nit per esborrar-ho i escriure'l al teu gust.
