Oi que fa ràbia això, quan t'ho diuen! :P
Qui vulgui llegir ficció, segueixo on-line en dos autofellatios:
- miradasTRANSLUCIDAS, ficció en castellà i poesia.
- giratomic.bloc.cat, ficció en català.
Si, el meu diari íntim del Grass-shopper, s'ha acabat.
Ara tricotaré una estona. Si em disculpeu...
I com diu la dita
alto les seques
que això s'acaba
s'acaba
i tant que s'acaba
pensava que seria
DOLORÓS
però no ho és
marxo
emigro
poso terra de per mig
m'evadeixo
talment com vaig entrar
que estava tot nou de trinca
tan bonic en blanc sense esborranys
deixo les lletres, però
que són la meva amant més encesa
us he d'agraïr
als que heu estat llegint-me
als que no heu dit res
als que m'heu recolzat
però...
marxo
emigro
avui me'n vaig
m'he cansat del blog
adéu siau!
Ahir em vaig sorprendre a mi mateix dient això:
"Jo és que abans era molt guay!"
...
Després vaig abaixar la cara i vaig fotre'm dos clatellots psicològics.
I tots em van mirar divertits, mirant a un nen que a cada mot que arrastra pels seus llavis arrossega el passat i encara no ha advertit que ni és tan gran, ni tan fort, ni tan guay com es pensava. I jo els mirava avergonyit, pensant que he viscut massa i massa depressa, tal cop, que tot el que vingui ja serà pura rutina. Em vaig sentir avi de residència quan encara sóc a la llar d'infants. Em vaig sentir molt estúpid. Primer, per tenir un detriment de la meva persona envers la gent que no conec, com volent afalagar-la per caure-li bé. Segon, per menysprear-me i pensar que, amb vint-i-un anys no faré res més en l'àmbit personal, que m'estancaré i no progressaré. Tercer, per no creure que sóc molt guay, avui.
Una frase mal pensada pot generar un munt de rebel·lions internes, que afloren l'esperança per superar crisis psicològiques com aquesta. Per que fa temps ja, inconscientment, que em mostro esqui, o intento no mostrar-me, si m'és possible. Que em fa por el metro. La gent. Que arrossego sense esforç la parla. Que no tinc ganes de res. No veig res en mi que sigui especial.
...
Què n'és de especial, la vida!-he pensat fa una estona
fi de confesió núm. 1
(sense que serveixi de precedent)
Vés, qui ens ho havia de dir,
els set sous són estrafolaris
tan esceptic em mostro
al davant del teu rostre inert
que de set sous en tinc set.
La vida a la gran ciutat
és cara, carai, gran caché,
passeja't per la diagonal
i mostra't amb les sanglasis
ans a les butxaques sortin
TERANYINES
Gran oportunitat, treballar
de vuit a quatre, cinc dies
a la setmana, un sou per gastar:
roba, complements, llibres,
menjar, haixis, que no en faltin
i si em falta aquest haixis
per mostrar-me sense inhibicions
ja saps, una volldamm
una altre, si us plau, que em perdo
de la realitat questionable
n'hi ha que les porten per mostrar-s'hi
jo les porto per amagar-me de tu
i de l'altre, i del de més enllà
no vull mostrar-me a vosaltres
avui tinc por de Barcelona city
I no esperis que et demostri
quins set sous m'esperen, hui
no m'esperen més que suors,
rebregant la roba, el cervell
i les idees... saps que queden?
TERANYINES!
I de moment la meva nòvia
encara no sap que és meva.
3
veus discordants
tipus de cabòria
ue
anava agafada de la ma d'un noi alt.
movia els seus malucs amb lascivitat
"eh, noia, que té ell que jo no tingui?"
li he preguntat, quan passava pel seu costat.
probablement tingui un bon cotxe.
i segurament una bonica casa.
la veritat és que encara no sap que és meva.
"vols sortir a fer una volta amb mi?"
penso preguntar-li quan tingui prou valor.
mentres el bus segueix la ruta de sempre.
i el meu valor, en la seva línia, s'oculta.
algún dia hauré de pitjar el botó vermell.
"parada sol·licitada", anunciará el rètol.
com ara, que s'ha baixat un jove esquiu.
em sembla que era jo, aquest jove.
