2006-2007, grass-shopper tribune RIP

ara mateix estem tancant, senyora!

2007-07-20T17:19:00.000+01:00

Oi que fa ràbia això, quan t'ho diuen! :P

Qui vulgui llegir ficció, segueixo on-line en dos autofellatios:

- miradasTRANSLUCIDAS, ficció en castellà i poesia.

- giratomic.bloc.cat, ficció en català.

Si, el meu diari íntim del Grass-shopper, s'ha acabat.
Ara tricotaré una estona. Si em disculpeu...

Alto les seques!

2007-07-09T17:10:00.000+01:00

I com diu la dita

alto les seques

que això s'acaba
s'acaba

i tant que s'acaba

pensava que seria
DOLORÓS

però no ho és

marxo
emigro
poso terra de per mig
m'evadeixo

talment com vaig entrar

que estava tot nou de trinca

tan bonic en blanc sense esborranys

deixo les lletres, però

que són la meva amant més encesa

us he d'agraïr

als que heu estat llegint-me

als que no heu dit res

als que m'heu recolzat

però...

marxo
emigro

avui me'n vaig

m'he cansat del blog

adéu siau!

Guay

2007-07-05T20:38:00.000+01:00

Ahir em vaig sorprendre a mi mateix dient això:

"Jo és que abans era molt guay!"

...

Després vaig abaixar la cara i vaig fotre'm dos clatellots psicològics.

I tots em van mirar divertits, mirant a un nen que a cada mot que arrastra pels seus llavis arrossega el passat i encara no ha advertit que ni és tan gran, ni tan fort, ni tan guay com es pensava. I jo els mirava avergonyit, pensant que he viscut massa i massa depressa, tal cop, que tot el que vingui ja serà pura rutina. Em vaig sentir avi de residència quan encara sóc a la llar d'infants. Em vaig sentir molt estúpid. Primer, per tenir un detriment de la meva persona envers la gent que no conec, com volent afalagar-la per caure-li bé. Segon, per menysprear-me i pensar que, amb vint-i-un anys no faré res més en l'àmbit personal, que m'estancaré i no progressaré. Tercer, per no creure que sóc molt guay, avui.

Una frase mal pensada pot generar un munt de rebel·lions internes, que afloren l'esperança per superar crisis psicològiques com aquesta. Per que fa temps ja, inconscientment, que em mostro esqui, o intento no mostrar-me, si m'és possible. Que em fa por el metro. La gent. Que arrossego sense esforç la parla. Que no tinc ganes de res. No veig res en mi que sigui especial.

...

Què n'és de especial, la vida!-he pensat fa una estona

fi de confesió núm. 1
(sense que serveixi de precedent)

Set sous

2007-06-26T13:47:00.000+01:00

Vés, qui ens ho havia de dir,
els set sous són estrafolaris
tan esceptic em mostro
al davant del teu rostre inert
que de set sous en tinc set.

La vida a la gran ciutat
és cara, carai, gran caché,
passeja't per la diagonal
i mostra't amb les sanglasis
ans a les butxaques sortin
TERANYINES

Gran oportunitat, treballar
de vuit a quatre, cinc dies
a la setmana, un sou per gastar:
roba, complements, llibres,
menjar, haixis, que no en faltin

i si em falta aquest haixis
per mostrar-me sense inhibicions
ja saps, una volldamm
una altre, si us plau, que em perdo
de la realitat questionable

n'hi ha que les porten per mostrar-s'hi
jo les porto per amagar-me de tu
i de l'altre, i del de més enllà
no vull mostrar-me a vosaltres
avui tinc por de Barcelona city

I no esperis que et demostri
quins set sous m'esperen, hui
no m'esperen més que suors,
rebregant la roba, el cervell
i les idees... saps que queden?
TERANYINES!

I de moment la meva nòvia
encara no sap que és meva.

autobus

2007-06-18T11:18:00.000+01:00

el conductor sembla cansat, avui

al pujar l'he vist, amb llargs ullerots.

m'ha semblat que em saludaven.

"bon dia!", he mormolat.

quelcom semblant ha dit ell.

el bus disposa de sis rodes.

te quatre al davant i dues darrera.

m'assec als seients reservats.

"jo soc jove pero vell d'esperit"

dic quan em retreuen la meva posicio.

per la finestreta he vist la meva noia.

anava agafada de la ma d'un noi alt.

movia els seus malucs amb lascivitat

"eh, noia, que té ell que jo no tingui?"

li he preguntat, quan passava pel seu costat.

probablement tingui un bon cotxe.

i segurament una bonica casa.

la veritat és que encara no sap que és meva.

"vols sortir a fer una volta amb mi?"

penso preguntar-li quan tingui prou valor.

mentres el bus segueix la ruta de sempre.

i el meu valor, en la seva línia, s'oculta.

algún dia hauré de pitjar el botó vermell.

"parada sol·licitada", anunciará el rètol.

com ara, que s'ha baixat un jove esquiu.

em sembla que era jo, aquest jove.

Relliscant entre els teus cabells arrissats

2007-06-13T17:58:00.001+01:00

Em caic,

em deixo caure, millor dit,

cap avall, fins endinsar-me dins dels teus cabells arinxolats,

entremuint-me per les avingudes i grans boulevards

que composen el teu posat.

I jo no sé com posar-me,

si del dret o del revès,

si de cap per avall o avall pel cap...

Tanmateix, tot això és igual,

en aquest moment mediàtic.

Respires freneticament quan et toco.

T'acaricio,

sento la teva olor inconfonible,

el teu somriure que em deixa ko.

I jo no sé com posar-me,

el cas és que tu ja m'has ben drogat,

i em quede amb aquell somriure drogotonto

que tant m'agrada.

i mentre tot això passa...

Can't nobody love me like you do! (fundación tony manero)

Boris Vian

2007-06-06T17:48:00.000+01:00

Boris Vian, amics i amigues. Després de tanta explosió de gas i contra treva d'ETA i d'altres històries per dormir, ens arriba el torn de fer una petita exposició (sense gaires rajos UVA) a l'obra d'aquest gran mestre.

Boris Vian, del qual només he llegit dues novel·les (estupendes i soberbies) va ser un home extraordinari que es va avançar al seu temps (certs analistes literaris i d'altres xupatintes com jo ho creiem). Va néixer en un suburbi de París, a l'any 1920. Provinent d'una familía amb arrels artistiques i de corrents liberals, fou un fora de sèrie: poeta, traductor d'alemany i anglès, enginyer, músic de jazz...

Cal destacar, en primer lloc, Escupiré sobre vuestra tumba, signat per ell mateix com traductor i amb el pseudònim de Vernon Sullivan, el seu alter ego negre i nordamericà. Com us deia, un home fora de temps. Escupiré sobre vuestra tumba, és un novel·la negra en la que, com podeu imaginar, hi ha escenes truculentes -on es pot distingir el delit de l'autor per la mort i les seves circumstàncies- plenes d'una traça inigualable.

I en segon lloc, i no per això menys important, El otoño en Pequín. Una obra cabdal per a qualsevol persona amb el cap una mica descentrat. Una història d'amor que es desenvolupa a Exopotàmia, una terra llunyana i desèrtica on pot passar de tot. D'aquesta última, la recomano (però MOLT). Acurat i lògic, com il·lògic i poc endreçat. Un genius. Servidor espera poder, en última instància, quan mori, arribar-li a les sabates.

Cal dir que en Vian morí a la tendre (o no) edat de 39 anys. Nota escabrosa: Després de picabaralles amb els productors i amb els drets de la novel·la Escupiré sobre vuestra tumba, Vian va haver d'entrar d'amagatotis a l'estrena del film, on morí d'una aturada cardiàca.

Espero que us hagi entrat ganes per llegir-ho. Això si, no sigueu sòmines, i espereu a que acabin els exàmens, sómines... Jo no que no estudio ni res i sóc un excedent de producció de la societat de consum. jajajaja buff que malament se'm dóna riure de mi mateix... jajajaja

Cafè sol, gràcies...

2007-05-29T17:36:00.000+01:00

Cafè sol, curt de cafè i ple d'escumeta. Torrefacte, sens dubte. Aboco el saquet de sucre (aprox. 7/9g). S'escola avid per entre l'escuma fins enfonsar-se a la part més fonda. Xeic, que no faig peu! Per sort el cafè no parla. Ressaca electoral, anaven tots erectes i més d'un s'ha quedat fet un nyap. I és normal. Com el cafè, es desinfla l'escuma i només queden els vestigis (cartells electorals amb nassos de pallassos, plafons de cartró que es retiren ja fins els pròxims comicis...) d'una cantarella que ja preveiem. Descafeinat, sembla aquest cafè. Ens governen, som donetes sense experiència que ens deixem tocar la figa a poc que ens movem, i ens fa goig, quan ens toquen. Ens esverem i sortim al carrer a manifestar-nos. Però avui no direm res. Ens farem l'orni, tot prenen aquest cafè que se'ns ha tornat amarg. Volies recordar aquell cant vell que cantaven els pares quan es feien els estrets i deien que sense compromís no gossessin tocar-los. Corrien Sant Fermins de cada dia, davant dels grissos semblava que el footing tingués quelcom d'alternatiu. >>Votes? Ui no, que desfasat!<< Per desfase anar-se'n de festa i passar de votar. Tant has botat a la disco i ara no pots ni dir-ne la teva. Car tal cop no calia, aquest munt de diners malbaratats. Potser no calia, fer eleccions. La dona de fer feines del treball encara es recorda de quan els alcaldes anaven a dit. On queden els neguits del poble, on queden els drets i fins on han d'arribar els deures? Quina lectura hem de fer d'un 50% d'abstencionisme? Reflexionem-hi. Si no ho hem fet el dissabte, sembla idoni fer-ho ara.

InFANTA naranja, InFANTA limón

2007-05-14T00:48:00.000+01:00

Si! Ja puc morir tranquil. Sense angoixes ni empenediments. Senyors (i senyores), he conegut personalment a la Infanta Cristina. I em direu, però Grass, si tu ets republicà!!! I què? I català! I què? La sang blava que corria per les seves artèries s'ensumava des de tota la sala, res de posats extranys o galanteries de protocol. Era una persona més, ben planera i atenta al que li parlaven. A uns metres prudencials, els escortes bevien clareta i coca cola light.
Escorta A i B, digueu'ls-hi segurates o simplement vassalls; miraven de fit a fit la princeseta pel mirall, segurament esperant que algú sense seny i disbauxat li llencés, posem per cas, una fletxa enverinada, a la nostra altesa. Jo personalment, vaig pensar de dir-li a veure si no era molt demanar que em possés un pis a la Diagonal, vull dir, que problemes per arribar a final de mes com en Rajoy la familia real no en tindran. Però no vaig gossar, per allò de que els primers cops sempre has d'anar amb molt de tanto, que les apariències compten, i de que manera, per aquests nobles borbònics.
En fi, em vaig quedar amb el dubte, potser m'hagués dit:

si, home, i a quina alçada ho vols, el pis? Et va bé un àtic a Diagonal-Passeig
de Gràcia?

Però llavors no tindria gràcia, em sentiria un snob més, em compraria jerseis de marca i deixaria propines de deu euros per un sopar de cent, penso que si tot això passés la meva sintesi s'erradicaria del mapa, el meu concepte, com a home-escriptor-que-no-se'n-surt-gaire-i-que-li-agradaria-ser-bohemia-ans-ja-ho-és-un-xic i el món escletaria i ens aniriem tots a prendre pel cul (o pel sac, aquí cadascú trii l'opció més adient per la seva moral).
El que si se'm va escapar de preguntar-li va ser que li agradava més, la Infanta Naranja o la Infanta Limón... (acudit fàcil, ho sé, tant de bó, calia. I si algú pensa que no calia, està equivocat)

au, que ja m'he cansat, us deixo amb uns amics de constantí que tenen una cançó d'allò més adient pel cas...

JO VULL SER REI, COLLONS!

Jo vull ser rei
ser per collons cap de l´Estat
tenir-ho tot fet
només per ser fill de papà
fer-ho tot bé,
mai ser escollit, mai ser votat
sempre trobar
la moto amb el botó engegat.
Tan avurrit està envoltat
per una colla de llepons suant infal·libilitat
com un cacic o un dictador.
Fotre un polvet
amb la total segurat
de que el ciquet
tindrà el futur asegurat.
Tenir a en Porcel
per poder-me defensar
o fer un discurs
que ben segur que aplaudiran.
Tan avurrit està envoltat
per una colla de llepons suant infal·libilitat
com un cacic o un dictador.
Si és cert que sóm igual davant la llei
per què collons jo mai podré ser rei.
Reivindicar
el que em va colocar on sóc
sense parlar
res que no sigui l´espanyol.
I viatjar molt
sigui oficial o per plaer
que ya se sap
que a Suïssa s´esquia molt bé.
Tan avurrit està envoltat
per una colla de llepons suant infal·libilitat
com un cacic o un dictador.
Si és cert que sóm igual davant la llei
per què collons jo mai podré ser rei.

A cops...

2007-05-08T01:08:00.000+01:00

A cops tot sembla tenir sentit. A cops em sento més humà, més despert. A cops no resisteixo sense tu. A cops em sento més fort que mai. A cops, només a cops, desperto la veïna endormiscada tractant de posar bé el llit. A cops no vull saber res més de tu. A cops trec l'entrellat de tot. A cops barrino i barrino fins que del cap em surt fum. A cops, tot fumejant, perdo la consciència. A cops, penso que tot el que faig algú ho ha fet abans. A cops, la vida són cops, cops de puny, cops de lucidesa, cops en va, cops només.

Cops i més cops i encara més cops... i els que queden, que no són pocs. ;)

I vosaltres, a cops, que us passa?

Bona nit des de Workcenter Paradise... 24h obert... això és un crim per algú tan penjat (hehehe) d'internet com jo! Haurien de traure'ls... em deixaré els diners, cony! xD

Moments de canvi (núm. 3) (i ja prou, eh!)

2007-05-03T16:40:00.000+01:00

Des del post anterior varies coses han canviades així rotllo definitivament.Bé, de tots es sabut que res és definitiu, però podriem dir que té una consistència així com seriosa. Servidor ja ha trepitjat el nou pis, ha dormit en ell i s'ha aguantat el mono (tant com ha pogut) de fumar. Això no vol dir que hagi deixat l'habit (cada cop que dic habit m'en recordo de l'Ewen (s'escriu així??) McGregor a Transpotting, on diu parlant del seu camell -porta tant de temps amb l'habit que ja li diuen la Mare Superiora -xDDD)...
En fi Serafí, serà que estic de vacances, serà que a la feina sembla que tot va com ha d'anar, m'incrementen el sou (i el que suaré, je supposé!) i el primer dia al pis em sembla maravellós i tot és bonic, joder, sembla que estigui enamorat! S'ha d'agraïr també als companys, són bona gent (o això semblen) xD, que fan germanor i ajuden a integrar-me i a no sentir-me ciutadà de segona... jejejeje...
Tampoc en vull explicar la meva vida fil per randa, això es fa a programes televisius d'ignota moral, amb Jaime Cantizano i tota la troupe, inclosa la maquina de la veritat.

-apart del monu del tabac, el monu d'internet també es complicat de païr... ja en podrien fer parxes nicotinell... xDDD juaz! -

Senyors, senyores, senyorets i senyoretes, hijos de vecinas, en definitiva, mundo llano (aquí és on començo a fer-me cansí)...

SÓC INDEPENDENT! iuuuuuuju!
YA SOY AUTOSUFICIENTE... AL FIN!

enllaç sonor; paralisis permanente, AUTOSUFICIENCIA.

passeu una bona tarda!

Cançó explícita

2007-04-30T23:38:00.000+01:00

i apaga la llum
i tanca els teus ulls
i escolta el silenci
de l’habitació
i no tingues por
no et pense fer mal
només vull recórrer
la pell del teu cos
però no alces la veu
no faces soroll
no tinc altra forma
de dir-te el que sent

i et bese en el coll
molt a poc a poc
et toque els cabells
amb la punta dels dits
i et sent respirar
molt ràpidament
serà que et mossegue
amb tendresa els mugrons
i comence a baixar
a baixar i a baixar
i observe com s’obri
el teu sexe latent
ja estic dins de tu
habite el teu cos
i et bese en la boca
fanàticament

Pau Alabajos - Explicita

diccionari particular. frases fetes (1)

2007-04-28T04:39:00.000+01:00

'hem de parlar' :té unes connotacions que ja saps quina conversa i de quin tipus serà, agra i revúlsiva, amb tots els ets i els uts i els ots, que surt tot i els draps bruts s'han quedat sense rentar, farem una prova de detergent i ja veuras que els meus quedaran molt més nets si poses suavitzant; portes que es tanquen d'una revolada amb mala bava...
1/ Hem de parlar és dir que ja no l'estimes i que t'ho fas amb la noia que vas coneixer a una festa que es diu Bea i viu a Castelldefells (platja), i la Núria que, quan el Joan l'hi diu, ella, l'esbronca amb un fil de veu li diu fill de puta i que el matarà, però de veritat.
2/ És dir tot el que per amor i afecte t'has callat i ara diras colpidorament, és dir 'prou, ja n'estic fart!' i deixar-li amb la paraula a la boca.
3/ Hem de parlar, però vés, quines coses té la vida, que no es parlaren més des d'aquell dia; viuen a tocar del mateix bar, compren el diari al mateix quiosc, les seves dones no ho comprenen, car heu de comprendre'ls, l'Eduald hores abans havia penetrat amb dolor plaent al Xavi, s'havien enamorat en secret. Van haver de parlar.
4/ 'Hem de parlar, Ramón', la Gemma diguè un bon dia. I el Ramón que encara busca, roda i gira pel món. Ara és nomàda.

Moment de canvi núm. 2

2007-04-26T20:49:00.000+01:00

Ja tinc les claus!!!!!!! Sóc un xic més a prop (només 3 dies) de la independència! I em sento ple d'energia, valent i amb un munt de coses dins del meu coco. Avui he anat a veure el pis de nou (l'altre dia amb les presses i que encara no sabia del cert si m'agafaven, no vaig fer un volt pels voltants ni sabia on era el metro i l'estanc, la farmàcia o la Modelo) i ja he vist a tots tres companys: L'Helena, la Gemma i el Jordi. Vint i pico d'anys tots. Sóc el més petit (com no). Tinc una habitació moblada, amb llit, matalàs, coixi, llum a tocar del llit, una taula i la seva cadira corresponent, un armari que està molt bé, vejam, el que seria una habitació sense gaires artil·lugis. Tenim tele, unes 12polzades més o menys, però bé, per veure la tele ja m'està bé. I poques coses més. Ara estic fent recompte del que necessito (o penso que necessito). De moment ja m'he agafat una setmana de festa al curro per anar situant-me.
En fi, amics, coneguts i els que esteu de pas, estic a un pas de ser autosuficient. Però autosuficient del tot, eh! xDD

Ara vé la mala noticia. Deixaré de tenir internet. Ja veurem com m'ho monto. De moment estaré un xic out, deixaré la droga dura que és l'internet (té collons, la cosa, no deixo de fumar i en canvi deixo la tecnologia). No ho sé, no ho sé com m'afectarà això. Bé, mals menors, que diuen. Ara a assentar el cap i a posar-me les piles, que falta fa. Continuarà....

Sol solet vine'm a veure vine'm a veure...

2007-04-25T05:12:00.000+01:00

I és que a cinc dies pel maig ja comença a picar el solet als braços... millor anar buscant unes ulleres de sol, que aquest any el sol té pinta de cremar, com podeu obeservar a la última foto! xD Bé, ulleres i una crema protectora ben potenta, +500 o així.

El canvi

2007-04-24T02:29:00.000+01:00

Marxo. Emigro cap a terres de l'eixample. O no. No ho sé encara. Fent honor a la veritat, n'estic de tot indecís. Semblava que ahir tenia el cap tan ben amoblat, amb els seus sofàs undergrounds, amb uns pensaments rotunds, amb una algaràbia desconcertant. Però avui n'estic indecís. El primer de maig potser estaré un xic més lluny, embarcant-me en una nova odissea, compartint amb gent nova i deixant enrere el nucli atòmic familiar. I tot és tan extrany. Sentia la necessitat de fer coses noves, de deixar-me de històries i mirar per mi. Mirar per mi! Em sembla tan egoïsta ara! I què n'he de fer jo?

Vaig arribar a un acord amb mon pare. Jo deixava de buscar pis i em limitava a esperar resposta de l'únic pis que he vist. I ell em deia que no volia que marxés, que no haviem tingut una paraula més alta que altra, que no hi havia raó. És veritat, no hi ha raó. Només aquest come-come dins meu, si no faig res al respecte se'm menjarà, segur. Li he vist aquelles dents esmolades i malevoles. Ups... avui m'han trucat - ei, encara vols venir a viure amb nosaltres?-. I jo, que desconfio de mi, de la meva por, dels meus encanteris... Ai, com he anat a arribar fins aquí? Fa dos anys vaig marxar i vaig tornar amb la cua entre les cames. I ara, que marxo sense la patada al cul, sense discussions ni males formes, m'aterra! Marxo. O no. Car tan sols espero que aquesta nova etapa de la meva vida m'ompli de veritat. Tinc ganes de fer mil coses, i penso que aquesta casa m'empressona i les cadenes m'angoixen, m'apreten. Tal cop m'equivoqui. Els dubtes se'm mengen i jo només espero que tota decissió presa sigui bona o almenys sigui madura. Tinc 21 anys i un cap que em mossega les idees, s'esvera i pensa que res no és suficient. Que pensa en un demà ple d'interrogants, signes d'exclamació i asteriscos. L'íl·lusió de pensar que no tot està escrit, i si ho està, sempre hi ha un pot de tippex al calaix de la tauleta de nit per esborrar-ho i escriure'l al teu gust.

N6, o l'autobús fantasma

2007-04-18T02:26:00.000+01:00

Els usuaris del nitbus n6 n'estem farts. N'estem farts de la seva freqüencia infreqüent. N'estem més que tips, n'arribem cansats i no precissament d'anar de festa, i veiem que el bus no passa. I el temps fa tot el contrari, passa i repassa, ens avorrim, ens dona temps a fer-nos un porro, a fumar-nos-el, a llegir a Turgenev, a pensar en com seria d'avorrit el panorama polític sense Acebes, Camps, Telemadrid i d'altres especimens, a comptar quants cotxes blaus passen; fins i tot l 'altre dia vaig aconseguir fer-me uns mots encreuats complerts abans no arribés el bus. I així, nit rera nit. És clar, un es cansa, i arribar a les 3 a casa quan a tres quarts de 2 estaves ja a la parada no entra de cap manera dins del suposat somní barceloní.
I arriba el bus i demanes explicacions; que si s'ha avariat l'anterior nitbus, que si jo no sé res, que si la iaia fuma i el nen es punxa i el canari pren prozac...
Així, nit rera nit.
Ara obren el metro la nit de dissabtes. Per a que la gent sorti de festa i tot just abans de les eleccions (pura coïncidència). Si la xarxa nocturna de bussos sigués competent i estigués a l'alçada, no faria falta. Si no mireu l'exemple parisenc. Els bussos nocturns passen a cada quart. I no parlem ja del metro, se t'escapa un i al cap de poc passa un altre, almenys de dia. Aquí, ja ho veieu, els bussos nocturns triguen el doble de mitjana i al metro et pots arribar a esperar fins quinze minuts.

Senyors de Tugsal i TMB....

Fins quan haurem de patir la seva ineficacia en la gestió d'aquests serveis?

Quants fulls de reclamacions haurem d'omplir?

Quantes hores de la nostra vida ens faran malbaratar?

i ja no parlo de la tàrifa de 2e amb els taxis de dijous a diumenge de matinada, que també.... quins collons que té la vaca!

El paio que ronca

2007-04-14T03:05:00.000+01:00

Rutllen per casa unes pel·lícules que el meu tiet li va passar a mon pare, dvd pirata oiiiiga! Deluxe pirata, això si;la seva sinopsi sobre la peli en castellà, tot color, amb plastiquete. El que passa és que ja veus que tanta deluxitat acabarà quebrant-se d'un moment a l'altre. I la poses al repro -que és com li dic jo al reproductordedvds, hi ha confiança- . No passa res, mira tu, ja comença! Crispetes i llums baixades...

... de sobte que sento uns gromfits així profunds... GRRGGRRRrfummmmmmmfffFFFiiiiuuusssssssssss, GRRGGRRRrfummmmmmmfffFFFiiiiuuusssssssssss, GRRGGRRRrfummmmmmmfffFFFiiiiuuusssssssssss
(se suposa que són romquits)
i cony, què estas allà tu sol i dius, carai, d'on surt això?
fa por! molta!
(jo sóc poruc de mèna)
mires als costats, t'aixeques a veure les habitacions
RES
t'inquietes, tanquues la tele i de cop... DESAPAREIX!
...
Era el paio que grabava la peli al cine... que s'havia dormit!!!!! (la peli no era gaire bona, s'enten)
Que cabróóóó!
Jo allà tot motivat i grooomf grooomf ... xD En fi, hauré d'anar al cinema, a gastar-me calers i si algú ronca li faig menjar-se les crispetes però totes de cop!

PD. perquè quan plou la gent m'ataca amb els paraigües oberts quan camino per on NO et mulles?
Perquè?

oh redéu done'm forces, done'm reflexes!

Si senyor

2007-04-12T21:31:00.000+01:00

Hi ha cops que em sento així, al curro. Vagi x tots els que sentim el mateix....

Si senyor, Ovidi Montllor

Si senyor.
Que sí senyor.
Sí senyor.
Té la raó senyor.
Sí senyor.
Digui'm senyor.
Ben cert senyor.
Tot un senyor.
Sí senyor.
Vostè és senyor.
Quin senyor!
Mane'm senyor.
Ja ho sap senyor.
A disposar senyor.
Sí senyor.
Re-sí senyor.
Recontra-sí senyor.
No es preocupe el senyor.
Vostè és un senyor.
No em fa mal el senyor.
Endavant senyor!
Visca el senyor.
Vostè és l'amo senyor.
A les ordres, senyor.
Sí senyor.
Està content el senyor?
Puc marxar ja senyor?
Gràcies senyor!
Gràcies senyor!
Gràcies senyor!

Hummmmmmm

2007-04-12T17:40:00.000+01:00

M'esta fent el salt el blog... ho he descobert... està fent conspiranoia i no vol mostrar els comentaris al post d'avall. Merda merda i més merda! Segur que és de telemadrid.... arrrrrrrrrrrrgh!

>>puji, i tant! kina colla de cabrons! Ja ho veus fins on arriben els seus tentacles... xDDD

Què?

2007-04-11T18:55:00.000+01:00

Hola bon dia, senyor. Que li puc oferir? - i el client em mira em diu: ¿qué?
Hola bon dia possi'm una barra de quart, per favor - i la flequera em diu: ¿perdón?
Hola bon dia, a Tusset-Diagonal, si us plau- i el taxista, baixa la cope i em diu: lo cualo?
Hola, bona tarda, un bitllet senzill, si us plau - i el taquiller em diu, què?
...

Madrilenys, no podreu matricular els fills en castellà, però tranquils, podreu viure una vida plena en castellà.

Barcelona és castellana, em sento immigrant al meu propi país. Fugiré a La vall d'en Bas.

Xavi

2007-04-10T04:48:00.000+01:00

En Xavi és un amic que de fet, no ho és, perquè gairebé no ens coneixem; només un mes i escaig currant junts i va volar. És d'aquests homes que veus un cop cada tres mesos, que parleu a raig i us aneu de copes fins que rebenta la matinada. Sap set idiomes i el cervell l'espurneja i tot ho vol explicar. Si no hagués caigut en el parany de les drogues seria milionari. Ho dic seriosament. Tot i això, fa enveja, una enveja que no te l'acabes quan mires la seva expressió franca i diafana, una pau que sap romandre en ell fins eternitzar-se.
És d'aquests companys pels que sempre tens una ma oberta i uns cinc minuts que mai s'acaben. Per ells brindo. Per ells, que són lliures d'esperit. Per nosaltres, que tan sols la seva presència a prop ens destorba i ens clama a ser tan lliures com ells.

Ashes (Relats Conjunts)

2007-04-05T20:24:00.000+01:00

Traduït i augmentat per l'autor, és a dir, jo.
En castellà, aquí.

I el seu malestar s'escaigué en les fulles que s'amuntegaven al camí.
La nit caigué com un raig al cap damunt dels núvols, i allà es quedaren, plorant-se.

¿Quí es podia imaginar que perdrien la seua innocència de un moment a l'altre?
Ningú, absolutament ningú. Això va ser el que la va fer perdre.

Descobriren que les seues llàgrimes tenien gust a amargor. Que els seus crits eran dolços.
S'hi extasiaren, d'ells. D'ells i de sa perduda innocència.

Àdhuc en les negres nits planyen queixosos a la seva maduresa incompresa.

"Una de riñones al Jérez!"

2007-04-03T02:41:00.000+01:00

He perdut els ronyons. De fet, he arribat a casa i m'he assegut al sofa, horroritzat he descobert que ja no estaven. I desronyonat com estic, no puc ni valer-me per mi mateix, estic ajagut al sofà amb un coixí a on havien de ser, esperançat de que tornin al seu lloc habitual. No eren feliços amb mi? Ja pot ser que no ho siguin massa, doncs els castigo amb vehemència i sense descans.

El llit m'extranya. Les poques hores que dormim junts jo m'adormo de seguida i no puc apreciar com de còmode estic. Desperto, quan queden tot just quaranta minuts per ser degudament uniformat darrere de la barra tot ullerós però amb l'energia suficient per servir cerveses, dir bon dia i no bona nit (rieu rieu, però m'ha passat més d'un cop...). Com que surto corrent perquè porto l'hora pegada al cul, el patejo i no goso quedar-me cinc minuts més amb ell, la temptació de engegar-ho tot a pastar fang és força elevada... I dormir. Dormir i més dormir. Fins que els tomàquets tinguin gust a tomàquet. Fins que els meus ronyons tornin. S'entaforin al meu cos i tornin a mi, únic propietari en tant segueixi en vida. No ho faré, però.

Car, sense cap explicació, somric. Estic tontu avui, cony! Deu ser aquest cel gris que m'ha ben astorat. Potser Turganev també ajudi.

2007-04-01T16:31:00.000+01:00

"Miman y entretejen rosas celestiales con la vida terrenal"

Tolstoi, Los Decembristas

Fast Love, Inc.

2007-03-29T21:24:00.000+01:00

Tot va començar com comencen aquestes coses, de la manera menys esperada, sense proposar-s'ho. Va ser questió de segons, segons com també d'intuició. Va ser imminent, instantani. Fou que el seu plany canvià radicalment, fèu un somriure que li omplí la boca fins que escletà de joia.
L'esclat tingué imfima repercussió, només dos passatger voyeurs que ho veieren. En Joan i la Marina, asseguts al tren, aixecaren la vista i es trobaren. Es miraren tants cops, amb una intensitat brutal, que en pocs minuts ja es coneixien a fons; van començar per un intercanvi raonable de sentiments i ja s'havien fet a la idea de que eren una parella estable amb gos i canari, de compres de disabte i torrades per esmorçar, petó ràpid i adéu que arribo tard i no veure's fins al vespre.
Din dan dong. Sonà l'avís, propera estació Dessig. Enllaç amb Arrauxament. Deixaren de mirar-se i s'aixecaren, d'un bot. Es van besar apassionadament davant l'entusiasme dels voyeurs.

En sortir, ja s'havien barallat per primer cop i ella havia dit que s'aniria amb sa mare. Quan pujaven per les escales del pis d'ell, tot just s'havien reconciliat i frisaven per decidir en quins colors pintarien l'habitació dels nens...

______________________________________________________________
per a deleite de les meves orelletes i pavellons auditius escolto: Groove Holmes, the beastie boy

Lliscositats quotidianes

2007-03-27T17:18:00.000+01:00

Reflexos

2007-03-25T05:36:00.000+01:00

Dies lliures que corren per miralls
atrofiats pel temps que ja passà.

Són coses que solen passar,
res més punyent que veure't
reflexat com un dia passat.

Res més punyent que ser un d'ells.

________________________________
the victory for the loosers!

Cleenex

2007-03-24T03:13:00.000+01:00

Que els costaria als fabricants de mocadors de paper fer-los un xic (només un xic, no demano pas impossibles) més suaus?
Au va, només una mica...

... vaig a fer-me una reconstrucció fàcial... que tinc els morros i els narius en carn viva!
(agafa la teva grip, encara estàs a temps!)

La ciutat desperta

2007-03-21T06:37:00.000+01:00

A fora fa fred. Diu el maravellós mèteo-gadget que la temperàtura exterior és de 6ºC, parcialment ennuvolat. Entre les puntes del col·legi que tinc al davant, erigint-se com un castell fantàstic, el blau del cel deixa de ser una utopia i es referma a cada minut que passa. I el carrer és buit de contingut, només resten minuts per a que els cotxes passin escombrant el silenci que s'hi respira. Ho faran. S'encendran els llums dels blocs del davant; primer el lavabo, després la cuina, alguns potser posaran la ràdio i es faran un cigarro, d'altres posaran la tele i deixaran que la mainada es visteixi tot mirant en Doraemon tot esmorzant un cafè amb llet que sap a matinada. S'escoltaran despertadors, baralles entre mares i nens (i no tan nens), sorolls de taules i cadires arrastrant-se, es tancaran les portes d'una revolada i per les escales baixaran veïns apressurats.

Ho sentiré, tot, des del meu llit. I vosaltres us aixecareu, amb la lleganya a l'ull, mirareu per la finestra i pensareu, quin bon dia! O no. Potser renegareu i us deixareu caure uns minuts més dins del forat que hi ha entre el nòrdic i el coixí, fent-vos els suecs.
Posaré la ràdio en aquell sorollet indexifrable i deixaré que em parli d'econòmia. I us sentiré, de fons, traginar pels carrers quan estigui entre el quart i el nové somni...

Per cert, els fanals s'han apagat. La claror ja és un fet inqüestionable. Són les 07.06 i la temperatura exterior ronda els 5ºC.

Potser és tard, però que carai...
Bona nit! ;)

La nena xinesa

2007-03-19T21:51:00.000+01:00

Hui he recordat aquella frase que, amb tantes variacions, tants cops ha sortit de la boca de la Marta Faus, és a dir, la meva professora de eso i batxillerat. I jo que pensava, que cony ha de fer la nena xinesa penjant-se d'un arbre i fent dinars amb els papes i els avis on l'hi regalaven cavalls de cartró?
Però, vés, que he tret l'entrallat a tot això. Al curro (digueu-li Joseluí) ha entrat la nena xinesa a treballar. Es diu Bin Bin. No és conya. I la nena xinesa, doncs això, reparteix cerveses i olives farcides a tort i a dret. Pas que xinesa, és india. Més aviat per la seva parla. "plato aquí? dos-ochenta montadito?" No entén gaires coses de les que diem, però ja m'ha fotut la bronca pq fumo i ja ens hem enterat de que té 25 anyassos i té el nòvio als United Kingdom. Els clients se la miren amb morbo (el primer dia ja portava la samarra sense els dos botons d'adalt, provocant, que em va dir un client :P -un dia he de fer un post sobre lo cremada que va la gent d'aquestes contrades, ja m'ajudaràs, Candela xDDD- ) i els meus companys, doncs home, que voleu que us digui, massa homes dins de la barra... Ja m'enteneu.
La nena xinesa és diu Bin Bin i sempre riu que riu, la barra és un xic més alegre que ahir. :D

pd. paradoxes de la vida, faig aquest post que es centra en el curru, xò avui l'al·lergia m'impedeix de fer-hi res, així que la sr-que-porta-bata-i-em-diu-que-fumar-és-dolent m'ha donat dos dies de descans. auuuu (migratòria, que diria aquell). atxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxiss!

Tu crees que ha sido un error?

2007-03-17T17:12:00.000+01:00

Le preguntó ella.
Y él se quedó pensativo, mirándola estático.
Sólo sonrió.
La volvió a mirar. El tiempo les había cambiado.

Dijó él: Prefiero no preguntarmelo.

Sonrieron.
Y el paso de esos cuatro años golpeó con fuerza en la mesa.
De camino a casa,
lo pensó mejor y se respondió para sus adentros.

El error es pensar que ha sido un error.

Que nos quiten lo bailao.

Chocadelia Internacional

2007-03-15T12:43:00.000+01:00

Qui em conegui, sabrà que últimament estic que no cago amb els Chocadelia. I és que són la tralla, hominidets del meu cor. Cançons com "Me enamoré de una nazi", "Scratch" (diu la tornada "las nenas cuando se tocan hacen scratch") i "Pimp" m'han fet retornar a un camí de funk i r'n'b amb més força que mai. Són brutals. I és que em podría estar tot el matí repartint el·logis, se'ls mereixen.
Chocadelia Internacional són una escissió (per entendre'ns) de la Fundació Toni Manero (OoO), i tal com diuen a la seva pàgina web (fes clic ací) "con su tendencia a la grandilocuencia han caracterizado el Funcanrol como la síntesis marxista-jamesbrowniana del funk y el rock 'n' roll, citando como referentes inmediatos a artistas de renombre mundial con los que han tenido a mal compararse: Parliament, Funkadelic, Bar-Kays, Betty Davis, The Politicians, NERD, como representantes del Black Rock, y Mc5, The Stooges, John Spencer Blues Explosion, y The Mars Volta como artistas del rock de vanguardia que dicen practicar." Total, una explosió de so fresquisssssima, oiga!
Para muestra, un botón. xDDD Prometo ser més seriós, ho prometooooo... (no diguis bajenades que després te'n penedirás!).
I aquí és on faig la secció de propaganda, estarán tocant el dissabte 17 a Badalona, a la Sala Artistes Geni, a les 23.00h (rambla 11, pis -1 andergraund!) Recomano anar a veure'ls. Jo com que treballo, faré com que no ho sé i em ressignaré. Aiisssss!
Us convido a escoltar-los, aquí i ara, amb aquest video. No em direu que no sóc pas generós! :P

El Sr. Pollo

2007-03-12T17:10:00.000+01:00

El Sr. Pollo (no, no em referisc al pollo de Déjà) és un pollastre de modé. Al Sr. Pollo li hagués agradat que amb el temps la seua imatge s'hagués sofisticat, ans al contrari, s'ha quedat estancat en la seva bandera rojigualda. El Sr. Pollo (aka aguilucho) sobreviu gràcies als ultres espanyolistes que el porten a cada acte, on sona el cara el sol i les mans alçades fan nosa a la vista. Però amb ell mai li han preguntat, escolta, pollu, com et definiries? Per això el Sr. Pollo ara esta sota tractament d'un psicòleg, diu (més aviat kirikea) com va ser de dura la seva infància, i plora llàgrimes negres quan li pregunta sobre el seu futur. I jo l'entenc, oi tant que l'entenc, no deu ser fàcil formar part de l'escut nacional i de cop, que tothom estigues en contra d'ell.
Li hagués agradat que amb el temps hagués estat emblema nacional, com als Eh Eh, Uh Uh!, on fins i tot el servei postal el porta al logotip. Però ara, es sent utilitzat, sent com la seva vida se'n va a norris, i té clar que acabarà a un museu, d'aquí molts anys, fent servei per la democràcia (això, nens i nenes, és un aguiluchu que dóna molt mal rotllo i fou imatge d'una dictadura). Puix ningú no li preguntà, en nèixer, la seva vocació. A ell sempre li han agradat el jazz i el blues, la pintura contemporanea i en Modest Mussorgski; però clar, va haver de callar per por, que li haurien fet si sapiguessin que la mare era jueva i el pare un rojillo?
Tot i això, el Sr. Pollo està content, avui. Va salvar-se d'anar a una manifestació fascistoide (doncs no ho entenc!) de llaços blaus i personatges de dubtosa reputació, tot per mantenir neta la imatge del PP. Doncs no ho entenc (i 2), m'ha dit, si són els mateixos que em van veure crèixer i van estimar-me. Ara resulta que la dreta no és de dretes, les esquerres s'esquerden a la mínima i la crispació augmenta a cada mot, exhacerbant els ànims del país. Encara rai, li ha dit el seu cosí anglofon, a mi m'odia tothom fora dels Eh Eh, Uh Uh! i em cremen i em diuen imperialista i jo no ho sóc, pas, que sóc nihilista, jo!
I com que està content, ha convidat al seu cosí a un sac familiar de molles de pa i un vermut a una terrasseta, que fa solet i dona gustirrinin. Pio pio piooooo....

De camí al treball...

2007-03-10T18:42:00.000+01:00

El matí s'escau bé els dissabtes. Assolejat, baixo Cartagena avall fins al metro d'Hospital de St. Pau. Una noia em mira mentres espera l'ansiat metro (coi, que això no és la renfe!). Arriba, entrem tots com ovelles, seguint el pastor (evidentment, el seient lliure), i qui no hi arriba rebufa i s'intenta acomodar a aquells semi-seients per recolçar el cul fets a mida de gegants. I és tot silenci. Mires el diari i rius, les granotes lletges sempre seran dues, i l'horòscop sempre serà així, de tot un poc, tan s'aval qui siguis, que et dirà: "avui la lluna patatim patatam, vés amb compte i tal i pasqual (maragall)".
I no, no arribes a Maragall, que som a Diagonal, fot-li rodolí.
-fi-

Societat Crispada

2007-03-09T17:41:00.000+01:00

Pertanyem a la societat crispada, aquella que dia si i l'altre també ens acusa de sectaris, pagesos que no sabem parlar l'idioma imperial, ens fan el salt amb l'estatut i encara ens diuen que tot ens ho diem naltros mateixos.
N'estic fart dels que malparlen del meu país sense saber-ne res, n'estic fins al cap d'amunt d'un cap de renfe que diu que el problema som nosaltres, n'estic fins als nassos de que utilitzin llaços blaus que no són seus, de manipular l'opinió pública, d'aquella polèmica de "però tu abans!", d'aquella magnificació de les crisi de govern (ara mateix ja hi deu haver un a punt de sortir del forn).
Si els governants que tenim els hem triat naltros, per les urnes, que cony han de dir aquella classe dirigent centralista, que carai els passa? I després, pels diaris, ens assebentem que Madrid té el 60% del deute municipalista de tot l'estat.
Qui veu la palla a l'ull aliè, i no veu la viga al seu... quina gran veritat!

grass-shopper

'crispat divenlluns'

Paella de Cangur

2007-03-07T03:03:00.000+01:00

La taula número nou trigava en aixecar-se, eren prop de tres quarts de dues i encara faltaven per demanar les postres. Jo tenia ganes de fumar-me un porro i dormir unes hores al sofà. I encara faltava per entrar la terrassa!
Va ser llavors quan els vaig esquarterar i el dijous vaig fer paella de "cangur".

amb tot el carinyo del món cap als meus clients

Lucy in the Sky with Diamonds

2007-03-04T08:26:00.000+01:00

Uiiis... nem per pams, que aquesta nit ha estat tan irreal!
Joder, si és que encara veig al terra formes sinuoses que em diuen coses, encara que no sé què carai diuen. I és que t'estàs intentant recomposar del tot posat i vés, que no, que veus coses que són tan insultants a la realitat, com un crit indemne que exclama la seva insulsitat, i ara, com ha de ser, però vés! que si que hi són aquestes coses, -caram, si hi són, que tu les veus!- i canvien i deixen de ser aquest concepte que ni tan sols, fes-te a la idea, era com pensaves que era abans. Abans de què?
I et perds i divagues i la senyora que tenia un micu verd que ha baixat a les reunions que feia l'aplec de sardanistes afeccionats es troba amb el gos blau d'un col·lega de Santa Isabel, quina àcida sensació! Et mires al mirall i et propagues per allà on raja la llum, ets part del tot i del no res, ets un maleït element Zen! I abans, joder, semblava real ;) se m'ha caigut l'àcid, l'he trobat al terra i me l'he fotut a la boca quelcom a dins meu ha dit: "siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!" .
Vas caminant per l'aviguda i descobreixes el teu costat més afeminat de la qüestió, insultant, és la paraula, ara tot m'insulta i em deixa perplexe. Em trobo amb el meu costat més filoliterari, descobreixo que no en tinc una, si no vàries, de personalitats. Penso en obrir una franquicia a mitges amb una d'elles, que és germanica i viu a Olot per las seves propietats vulcaniques.

zEn que te pario!!!

Pedalejo, que no és poc, amb la meva bicicleta hoffman pel meu univers fractilí

-mare de deu senyor!- i aquest bloc, que li passa, que s'han desenganxat les lletres?

D i v e n d r e s (i sant tornem-hi!) i Bambes

2007-03-02T16:39:00.000+01:00

I si. Avui és divendres.
I si. És divendres i no estic currant.
I si. M'han ofert curro per 1400e/mes.
I si. Primer cop que m'ofereixen i no sóc jo qui ho demano.
I si. Sortiré avui per aprofitar el divendres.

Però... per si em quedaven dubtes....
la prova definitiva de que si, és divendres.

Postbambes: m'he comprat unes bambes grogues que són mig número més del que li pertoquen als meus sensibles peus... tal cop l'aneguetat de la qüestió, tal cop les presses... CUAC CUAC! sii veieu un aneguet pel carrer no li llenceu menjar, llenceu-li maria... us ho agraïrà! XD

IsiCARAMtuQUINApau...

2007-03-01T19:57:00.000+01:00

isicaramtu
quinapauaquial'everest
tandeboestiguesaquielfollet
delscelsestrellats

perdemanar-li
quemais'acabés
aquestapau

for ever & ever

El último Rey de Escocia

2007-02-27T04:38:00.000+01:00

Oh!

Extraordinaria puesta en escena de la novela homónima de Giles Foden. Pero en mi opinión, se queda corta. El film sólo dura 1hora. Intensa, eso si, mezcla ficción y realidad histórica en una cinta que merece ser vista dos veces. Thriller fast-time (esa hora se hace cortisima) y con una fotografía fuera de lo común que te zambulle en la pantalla.
Forest Whitaker interpreta genialmente al ex-dictador ugandés, Idi Amín. Aunque aparece menos tiempo que el protagonista, James McAvoy - Nicholas Garrigan-, dicen qu su personaje roba arte al film. Ni mucho menos. Su mimetismo con el dictador es perfecto. Loco de atar. De Idi Amín se han dicho barbaridades, y probablemente sean ciertas (se dice que se comía niños, aparte de otras siniestras y escabrosas leyendas sobre él) como lo son las mutilaciones y masacres que cometió en el transcurso del regimen.

Un médico escocés, Nicholas Garrigan, se propone explorar mundo harto de la vida que lleva en Escocía y decide viajar a Uganda después de consultar, a dedo, con el globo terraqueo. Al poco tiempo de su llegada se convierte en médico personal de Whitaker [Nota: véase también a Whitaker en 'The Shield', -a catalunya Vic Mackey- donde interpreta a un policía de asuntos internos empeñado en acabar con la mafia mackeyriana] y confidente suyo después de un accidente de coche dónde Nicholas cura a Amín. Al principio, ya se sabe, unas risa, que si joder que grande es Uganda, ya, es lo que tiene África, que es muy grande todo. Muy buen rollo. Pero a los dictadores les gusta más matar, torturar y joderlo todo, y la trama va complicandose cuando Nicholas Garrigan va descubriendo las horribles caras de una represión durísima y sangrante, a la par que la relación con Amín se va estrechando más y más.

Y hasta aquí puedo leer. O mejor dicho, ver. ;)

Pors

2007-02-26T03:26:00.000+01:00

de que no s'em tregui mai aquesta cara de nen.
de que la vida sigui insignificant.
d'arribar als quaranta i sentir-me estancat.
de que la mort arribi abans no t'ho esperes.
de que hi hagi quelcom després.
dels moments de massa felicitat.
de les pel·lícules de por.
dels kinkis.
de quedar-me tarat després de tants porros.
de que un dia, de sobte, no m'agradin.
de sentir-me adult.
del full en blanc.
de que escleti el món atomitzat per un bolet.
del mileurisme.

de res.

t i m e O U T !

2007-02-24T04:49:00.001+01:00

La matinada és ja avançada a la ciutat que perd el temps. A degoteig, les hores s'escolen pel colador xinès que fa les vegades de dies, i aquests, al seu temps, no fan res per evitar que el seu ràpid i abusiu transcórrer del temps els portin, inexorablement, cap als mesos perduts; aplegats, aquests, fan nosa penjats a la paret, recordant el temps que hem perdut, així, en no fer res i fer un fotimer de coses.

I és així, a les hores li falten minuts i als dies, hores. Quan ens adonem, ja és hora d'anar a dormir o d'anar a treballar, estudiar o jugar al futbolí. Perdem el temps, qui sap on ni com, ni a quina hora, si és que no l'hem perduda ja...

I per contrarrestar, fem un mes que té menys dies.
Estem bojos, o què?

Així no m'extranya que desbaratem el temps!

Etzibada

2007-02-21T04:51:00.000+01:00

El cotxe blanc es va abalançar a sobre d’ell, sense poder defensar-se. Li va entrar com un brau entra al torero una pitonada a la cuixa, clavant-li la matricula a les cames i llençant-lo a l’aire en caiguda lliure sense paracaigudes, com una bosseta de quetxup d’un fast-food.

Quan ho van sentir, va ser massa tard per ell, va esquitxar arreu... No va sentir dolor, ni fàstic, ni pena.

No va sentir res. Va ser ràpid, immediat, d’un escandalós improvisat que li parà en sec el cor, va quedar en estat de xoc, inevitablement, tot just quan el cotxe blanc s’apropava aquell matí de sol d’estiu, amb melodia de fons, l’aparell mp3 sonava i deia que es passaria tota la nit ballant, i algun idiota va fer picar el clàxon dels dimonis i li va cardar l’últim segon d’aquella cançó, va mirar més enllà i va veure’s reflexat al vidre del cotxe, -merda!- s’etzibà, per no haver recordat pentinar-se.

D E P A S S E I G

2007-02-20T18:46:00.000+01:00

Van mirar-se als ulls i s'ho van repensar,
això d'anar agafadets de la ma pels carrers.
De fet, ho van trobar insostenible.

Així que van fer parada i fonda a un motelet.
Amb tot els ets i els uts.

Desenfrenadament. Els dos amants
-abans passejants-
van mostrar-s'hi el seu amor.

No van quedar indiferents.

Que no te falte la sonrisa con el calor y la brisa de la alegría y la tristeza

2007-02-15T22:35:00.000+01:00

"que fas aquesta nit noia? No ho saps? Doncs deixa ja la paranoia i escolta'm que aixo em sona molt be amb la guitarra també, una mica tocat de l'ala però això ja saps, si no dius res no fas res no passa res, per això vull recordar-ho amb molta paciència per a gaudir de les coses importants no cal ciència solament es necessita una mica de conciència, i si no pots comprendre avui amb la meva presència, la comprendras, un dia amb la meva ausència...."

radio malanga
s'expressa
per mi

P I E D R A

2007-02-13T17:48:00.000+01:00

Tal vez me haya quedado seco de ideas.
Que todo ha fluido demasiado rápido.
Que me falten inspiraciones.
Por eso inspiro cada calada de ti.

Pero aún así, nada.
Nada.

Excepto un cuento sobre gente diminuta que se colaba en tu café y te abrían el correo en busca de talones bancarios.

martesTRECE.... "la suerte se crece, sin que yo reze"
quién pasa conmigo debajo de una escalera? xD

Sólo Ella

2007-02-11T23:05:00.000+01:00

I. Sólo

y sólo me acuerdo de sus labios,
mojaban ardientemente mis comisuras.
No les importaba lo más mínimo.

yo sólo fantaseaba con que me mordieran.
Pertinaz, en su mirada.
veía reflejada en ella mi anhelo.

pero sólo me besaban
y su lengua los seguía, húmeda
mi deseo aguardó, paciente.

II. Ella

ella había veces que me miraba.
fija y pausadamente. sin pestañear.
Y sus ojos me preguntaban.

(b)ella, me instaba a responder.
y yo, absorto en los brazos de su respuesta,
se lo dije sin vacilar, dulcemente.

creía que ella era diferente.
intangible, incandescente, explosiva.
hasta que me mordió.

Sota el llit

2007-02-09T14:45:00.000+01:00

S’amagà sota el llit aquella nit. Les tenebres envaïren la cambra.
El vaig veure de passada, mentre em respallava les dents.
Poruc, vaig deixar el llum encès i per la ràdio algú hi parlava.
Amb un to sibilí, gairebé hipnòtic. La resistència va ser en và.
Un petit impàs a favor dels somnis.

Doncs no vaig fer més que endinsar-me en aquell món fantàstic.
Vaig perdre la clau corrent per camps d’escuma de colors.
Em vaig adonar, tot jugant amb un follet. Pas, que importava?
Què no era el somni de tot infant, esvaïr-se de la realitat?
La campana sonà, time out!

Deixa’m dormir una estoneta més, au…

U N D E R G R O U N D

2007-02-07T21:29:00.000+01:00

Vaig baixar per les escales, amb el bitllet validat.
Et vas seure al segón banc metàlic.
Faltavan deu minuts i escac. Et fitava.
I tu feies el mateix. Mirades curtes i intenses.

M'apropava més a tu dissimuladament.
Quan et tenia a una grapejada, va arribar.
Vam entrar l'un darrere de l'altre.
Hi havia molta gent, tu em vas mirar.
Jo et vaig besar.

Una veu va interrompre.
- Dispensi, que té el bitllet, senyor?-
Va dir-me un revisor de grana.
Li vaig donar i me'l va tornar.
Però tu no portaves bitllet. Ai, nena!
Et van fer baixar.
Ens vam mirar des de lluny.
Tu et quedaves i jo seguia.

Qualsevol dia et trobaré en el segón banc
d'aquella estació que mai recordo el nom.
Qualsevol dia.

La reialtat

2007-02-05T18:34:00.001+01:00

Volia ser el rei del món. Car sols vaig aconseguir ser vasall del feu. Vaig prometre amor etern a la nit, obscura emperatriu, i als dies que van passar els vaig ignorar d'allò més. Potser seria obsur, però menys degradant, segur. Vaig treballar força per arribar on sóc. Em sentia buit, ple de tristor, les llagrimes omplien embassaments i els meus pensaments crearen universos paral·lels on el sol s'amagava per força, doncs etarres ultra-galàctics l'empressonaven en caus al·lègorics on la màgia vibrava per si mateixa.

Era feliç. I d'aquesta manera, en una felicitat ficticia, moriren un darrere l'altre els problemes cognitius, essent aquests spam cerebral a punt de ser brossa espaial. Un dia, quan viatjava cap a
Saturn en la meva nau interplanetària, em vaig quedar sense gas i tancat en l'espai sideral em vaig passar setmanes i mesos, anys i dècades, segles i mil·lenis. En despertar, l'imatge obviada es feu gradiloqüent; el telèfon brunzia d'aquella manera insuportable que sol utilitzar, i quan l'agafà
tremolós responguè l'imatge, amb to sarcàstc. Res més recordo d'aquell moment. Em vaig desmaiar i caiguè al terra de la nau fent rebotar el meu cap contre el terra. Veia la paret plena de coses, i vaig recordar l'impacte d'allò i vaig intentar possar-me dret, però tan sols vaig poder fer-me càrrec del mal de cap i la sang que m'envoltava. Un cop la ferida ja era només un simple cop, una grua espaial de color groc conduïda per un ocell prehistòric i amb halitosi em deixà a la beninzenera més propera. Vaig tornar a casa, amb les butxatques buides i la nau trencada.

De tornada al món real, tot retornà al seu estat fosc i depriment. Seguia fugint del dia, i la blancor que regnava a la meva pell era perillosament adictiva. Defugint de tota lògica, els dies desaperegueren en un fustrat atac extraterrestre , i res més es sapiguè del astre rei -només que els etarres l'havien deixat lliure a prop d'Oiartzun-. Vaig ser feliç. Tan feliç per compartir aquella tristor amb tanta gent, amb tota la humanitat. Les plantes moriren en un previsible acte, i els animals es tornaren folls i després, és clar, també defalliren i finaren. Els humans es menjaren els uns als altres, vaig haver de deixar el treball abans de que dues secretàries em devoressin i vaig refugiar-me en un cau a la muntanya de Collserola amb la nau ben protegida arran meu. Sense donar-me'n compte, vaig començar a volar quan estava posant la batèria i vaig atravessar galàxies i sistemes solars, fins aterrar en un hort d'un extraterrestre amb antenes on nosaltres tenim orelles i nas que cultivava tòmaquets transgènics i sindriíes quadrades. Es va posar iracund i em mostrà una rudimentària arma aliènigena, i em vaig enrecordar de morure les cames i el més ràpid possible. Em perseguí blandint l'esmentada granera, corrent per camps de blat rosa amb espigues psicotròpiques, quan el sol eixí del no res, davant meu.

Vaig ser feliç, de nou. El sol brillava com una bomba núclear; vaig desintegrar-me en un nores, vaig ser polsim astrònomic que arribà a tot arreu i enlloc. L'extraterrestre ho mirà imbecilitxat, espantat i extranyat. Allò era ben extrany. Jo era el rei de l'univers. Era omnipresent, i amb el temps, el meu exèrcit mol·lecular s'expandiria fins arribar llocs inexplorats i bellament curiosos. I fins avui s'expandeix.

Penkin' Days (new released without light!)

2007-02-03T18:27:00.001+01:00

Us en recordeu de l'últim post?
Deia que anava a fer vacances d'aquí un mes.
Mireu el que ha passat.
Va el meu jefe i em diu:

"Bueno, pues tu al final la semana que viene, si quieres, te la cojes de vacas..."

Seeeh sehhh sehhhhhhh! :D

per fer aquest post no he encés els llums de 19·55 a 20·00h
"eskolti jove, i a kuant diu que va el kilo de kilowatt?"

~~[daki 1 mes vakances!]~~

[d'aki 2 dies, vacances!]
*** post dedicat al meu aneguet famolenc i idiota
(segueix així et canviaré el nom, fill!)
s'accepten propostes...

Penkin' Days

2007-01-31T07:51:00.001+01:00

Avui he començat a fer comptes i m'he estressat.
Porto gairebé un any seguit currant com un champion.
Estic cansat, fet merda i treballo més hores que no dormo.

Però, ans no ho sembli, guanyo molt.
Guanyo dignitat.
Guanyo independència.
Guanyo vida.

No és que el treballi dignifiqui,
però era una fita que m'havia proposat.
Sempre m'havien fotut fora
dels llocs per la meva impuntualitat
i absentismes varis.
Sovint per fer festes que no tocaven.

[i algú dirà, però tu a part de treballar,
k més fas? ]

pànxing al sofa amb un bon llibre. Caminar de nit per la ciutat. Fer caipirinhas i parlar amb els amics fins tard. Petonejar. Escriure un bloc. Fer billars. I futbolins. I soparets a japonesos. I, si quedava poc clar, fumar puros jamaicans. ;)

[daki 1 mes vakances!]

Fatalitat....

2007-01-29T17:29:00.000+01:00

Fa uns mesos vaig escriure això. Ho vaig penjar a relatsencatala.com
Espero que us agradi

FATALITAT
Fou un dia de maig,
A volts de mitjanit,
L’aigua queia a raig,
El terra ben aigualit.
El ciclomotor lliscava
D’aquella manera fatal,
El conductor badava:
Va xocar contra el fanal.
Crec! Croc! Salt enrere!
I la vida s’aturava en sec.
Res no va poder moure,
Feia l’anima al cel aplec.
I d’ells, que l’esperaven,
Crits i plors, àlgid dolor.
Pèrdua sentida, encongiren
L’anima -i també el cor-.
No fou casualitat, estava
Tot previst per la fatalitat
Temerària d’aquesta era
Carregada de modernitat
I qui li diu que no, a ella?
És el futur, el cicle vital!
Com negar l’atractiu
Del futurisme babau?

Fa fred, allà fora!

2007-01-27T05:15:00.000+01:00

Bon mig-dissabte,
torno de matinada amb el cul gelat i amb els llavis tallats.
Precisso d'atenció,
llit calent i porro marijuana entre las mans roent,
ja podría ser al llit,
però estic aquí (ouuo) escrivint fent el ronso,

quin malbaratament de temps,
dormir!

"Guinardó's Boulevard Cool Song"

Au Revoir!

Divendres...

2007-01-26T11:09:00.000+01:00

I si, som divendres, i en el meu univers personal és dilluns Kàsumdena! Sempre he dit que vaig a la contra dels altres, i aquest és l'exemple perfecte.

Si la sort m'acompanya,
et tindré un xic més a prop meu...
si els llençols són benevols
somiaré amb tu i els teus rinxols
i pensaré que ha estat real...

Bon divendres! :P

working grass-shopper

Habitual

2007-01-25T22:55:00.000+01:00

El cafè amb llet, a la taula es refreda. Dos quarts d’onze. Miro el diari amb passivitat, pròpia dels diumenges inerts, on només s’escolten els sorolls de dins de les orelles. No tinc esma per posar música. Avui sóc ensopit. Vés, i ara! Doncs si. Les galetes es mullen, s’inunden i finalment s’enfonsen al cafè, sense oposar cap resistència, com jo disposo per aquest diumenge. La hora va aribant, em dutxo i em refresco, em canvio i miro que tot estigui net i recollit. Agafo les claus, marxo i tanco el pany amb dos voltes.

Habitual dels transports públics, una t-mes m’acompanya allà on vaig. Diagonal, enllaç amb línia 3 i ferrocarrils de la generalitat. Ara han posat uns combois nous. S’escolta el silenci. La gent va callada, suposo que no s’acostuma a aquell viatge planer sense estridències. Camino pel carrer, no hi ha gaire gent. Arribo i saludo. Bon dia! Em miren com si la meva edat expliqués el bon humor. Baixo, em canvio i surto a la barra de la cerveseria.

Burgesos i fills de papa esmorzant embotits ibèrics i amb els jerseis a les espatlles. Em demanen un tracte especial, com aquells nens especials que requereixen una atenció especial. Molt especials, ells. Serveixo vins que mai de la vida he provat i retiro plats tacats de caviar i arengades. Dic senyor, i si senyor. Li ha agradat senyor? Vol testar alguna especialitat més? Pagarà en metàl·lic o amb targeta? Em miren amb superioritat, i penso; els diners que tu tens a mi no em fan feliç, hi ha coses més importants a la vida. Val, després ho repenso i no estaria malament, però jo alemnys no veig a $ i € per tot arreu, petites màquines servint al capitalisme és el que són.

Dino, i marxo a casa. Habitual del diari de pagament, em llegeixo al metro les mil històries i opinions, i en arribar segueixo, amb una cigarreta i un bon got d’aigua amb gas fresca amb una làmines de llimona i gel. Sembla que d’aquí poc he de tornar a fer de noi servicial i atent. Treball. Diuen que dignifica, però habitualment cansa i posa de mala folla. Miro per al finestral i tot és tan naïf que sento basques i he de mirar cap a un altre lloc. “Jordi!”, sento cridar. Ja estem. No els he de dir jo senyor TalPasqual? I aquesta mala educació, on l’han apresa, als col·legis alemanys? Habitual d’escola publica, se guardar les formes millor que molts que hi venen. És habitual que passi, oi?

La verdadera historia de Grass Shopper

2007-01-25T03:27:00.000+01:00

Si, la noche fue tranquila cuando pisé esta ciudad por primera vez. Llegué al punto de las 3 y no conocía a nadie. Encontré un hombre barbudo, de edad avanzada, que me vendió algo de hierba y me fui a fumarla a mi catre. Aún me dolía la espalda por el asiento del tren. Hacía tiempo que no fumaba algo tan bueno, me alegré y le llamé.

- si?
- hola, Eugenio... tienes discos vírgenes?
- de un giga o para grabar todas las temporadas de los soprano?
- no, algo más... necesito grabar toda la saga rocky ^^'

En unas horas ya lo tenía... me puse tan ciego y estaba tan buena, que pensé que era momento de ascender en la escala evolutiva, llegar a ser el vendedor. No veas que movidote, eh! Era fumarse uno delante en un banco del parque, y tener una cola de chavales pidiéndome. No quise caer en esa tentación, son muy jóvenes y aún están estudiando, aún me echarían la culpa de sus malos modales, sus tunnings y sus mierdas generadas por la incompetencia de profesores y padres. me fui al barrio de moda, dónde los lofts y las paridas neo-mod-aberrantes, con sus decorados tan kistch y sus bares de ambientes liberales y sórdidos. Me senté en la plaza que tenían los modernos como punto de reunión. Me fume uno bien cargado de hierba, esa onda expansiva de olor se desató y aquellos cools men & womenolieron y me persiguieron hasta echarme de la plaza, no querían yonquis con ellos, ellos solo se metían cristal, opio, emedé y fumaban crack en sus salas de ensayo y grabación antes de cometer incesto con el mal gusto. Pero no querían yonquis.

Ahora vivo en un barrio obrero de la ciudad, me cruzo con pintadas que dicen "ojo rojo que te cojo" (que alarde de originalidad, que poderío, que vergüenza, que hijos de puta) y voy por el lado más fumado de la vida. Trabajo lo menos posible, gracias a mi clase benestante (me sostengo bien sin comer mucho) y me busco la vida en la botánica para fumar calidad. Claro que siempre hay excepciones, la cosecha nunca es suficiente :( y se ha de salir de compras, toda una experiencia. Pero Eugenio nunca me defrauda.
Así que este soy, the grass shopper. que así en ingles da más glamour y queda más xic. A otros ratos, cuando la fumada me lo permite, soy escritor amateur de chuminadas sin sentido que iré posteando por aquí para vuestro entretenimiento, disfrute y descojone o indiferencia; y para mi divertimiento personal. Y alguna que otra tontería interactiva que me pasen, pues también.

i'm the grass shoper

"i'm newest in the city

you know any dealer?"